Divuit mesos

Va ser Mas qui es va traure el pollas­tre de la mànega per convèncer els dipu­tats de la CUP al pri­mer debat d'inves­ti­dura. L'expre­si­dent es va com­pro­me­tre a fer-la durar només 18 mesos, fins a con­so­li­dar les estruc­tu­res d'estat que per­me­tes­sin “la des­con­nexió”. Va ser aquell un recurs forçat, pro­ducte de la mal­fiança, que ses senyo­ries cupai­res no es van engo­lir. Però després Puig­de­mont, sense que ningú en sàpiga ben bé el perquè, va here­tar-ne el com­promís. Tot­hom dóna per des­comp­tat que 18 mesos són els neces­sa­ris per a tocar de pun­te­tes el punt de trans­gressió. Seguint aquesta lògica amb caràcter de reve­lació, ara Junts pel Sí i la CUP han acor­dat que hi haurà un referèndum i que es farà abans d'exhau­rir-se els 18 mesos sagrats. I recon­sa­grats. Per què? És això el que no s'entén. Com que la CUP dema­nava deso­bediència a dis­creció, els seus diri­gents no deuen donar gaire importància al fet de fer bé les coses. Però tot­hom no és de la CUP. Per parar aquest referèndum com manen els déus de l'audàcia cal el nom­bre exacte de fun­ci­o­na­ris pre­dis­po­sats, encara que sigui després d'apro­var la llei de tran­si­to­ri­e­tat, que no és la purga del Xato i no garan­tirà la lle­ial­tat gene­ral al Par­la­ment. I cal també que l'agència tri­butària cata­lana sigui molt més sòlida. És cert que aquests dos requi­sits podrien allar­gar exces­si­va­ment el procés. I sem­pre hi ha la des­con­fiança jus­ti­fi­cada que algú no l'allar­gui inde­fi­ni­da­ment. Però una cosa és un límit rao­na­ble i una altra, un dogma inal­te­ra­ble.