Amonestació

Durant anys i encara ara una de les obser­va­ci­ons que feien, i encara fan, els advo­cats als seus cli­ents quan entra­ven en una vista oral tenia un caràcter hàbil­ment dis­su­a­siu: “Amb aquest jutge, deixa el català a la porta.” Un jutge ha estat, de sem­pre i encara més des que hi ha capi­tans gene­rals a Cata­lu­nya, una auto­ri­tat temi­ble. Con­ve­nia i convé, doncs, no fer-lo empi­par per detalls pres­cin­di­bles, com ara la llen­gua. Ara que els cata­lans són poc o molt cons­ci­ents de les humi­li­a­ci­ons que han patit durant segles, segons qui­nes genu­fle­xi­ons ja no se supor­ten. Però la majo­ria con­ti­nua con­si­de­rant que val més no com­pli­car-se la vida. Per això el per­cen­tatge de sentències en català és tan prim i infame. No hi ha hagut manera de poder obli­gar ses senyo­ries almenys a enten­dre la llen­gua dels seus admi­nis­trats; de les seves vícti­mes lingüísti­ques. Sem­pre ha pre­val­gut més el dret de l'auto­ri­tat que el de l'auto­rit­zat. Però encara pot ser pit­jor. A més de l'abús crònic i cons­tant, també hi pot haver burla i humi­li­ació. Humi­liar-les és exac­ta­ment el que va fer una jut­gessa d'Olot amb dues advo­ca­des que li inten­ta­ven par­lar en català. Des d'una auto­ri­tat que recorda més les tau­les de Moisès que la revo­lució fran­cesa. Ara el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia ha deci­dit amo­nes­tar-la. Només amo­nes­tar-la. Un adver­ti­ment suau per a una falta “lleu”. Doble humi­li­ació. Ses senyo­ries més recal­ci­trants –n'hi ha mol­tes– deuen pen­sar que paga la pena fotre's de les vícti­mes. I encara diuen que el peix és car.