Callin d'una vegada!

En les dar­re­res set­ma­nes el tren, més con­cre­ta­ment l'AVE a Madrid, forma part de la meva vida quo­ti­di­ana. Quin gran canvi! Que lluny queda aquell pont aeri!, aquell mig des­pu­llar-se per pas­sar con­trols i aque­lla sen­sació de brutícia que se t'apo­de­rava.

Viat­jar amb AVE és un plaer. Ara bé, dit això, ja pots tre­mo­lar si, una vegada asse­guda còmoda­ment pen­sant que et que­den tres hore­tes d'un cert relax per lle­gir, dor­mir, res­pon­dre e-mails o escriure algun arti­cle, veus entrar tres o qua­tre per­so­nat­ges molt ben avin­guts amb ganes de com­par­tir dar­re­res experiències entre ells i, per pro­xi­mi­tat, amb tot el vagó.

I comença a inqui­e­tar-te també si se t'asseu al cos­tat, al davant o al dar­rere un sub­jecte molt ocu­pat, amb un mòbil nerviós i no silen­ciat, que no té cap pro­blema a fer-nos partícips, a la resta de viat­gers, de totes de les seves tri­ful­gues labo­rals, els seus balanços o l'entre­llat de la junta.

I a mi què m'importa que unes
cotor­res mal edu­ca­des, imper­ti­nents, tafa­ne­res i indis­cre­tes hagin sopat cor­dero lec­hal farinós o que les copes que es varen beure fos­sin exces­si­va­ment cares! I a mi què m'importa
si la nit abans fula­nita es va insi­nuar
a men­ga­nito i tot­hom ho va veure!
I a mi què m'importa si s'ha d'enviar urgent­ment, abans de diven­dres,
una par­tida de lli­bre­tes a la Coru­nya perquè si no, es perd la comissió tri­mes­tral, o que les ven­des de mate­rial esco­lar esti­guin col·lap­sa­des per l'inici de curs i els proveïdors no repar­tei­xin ade­qua­da­ment! I a mi què m'importa!

Facin el favor, pesats, impúdics i des­con­si­de­rats: si us plau, callin d'una vegada!