Jordi Évole

“Hem arri­bat a un punt en què gua­nyarà el que freni, el que digui prou.”

Un Jordi Évole trist, dol­gut, pre­o­cu­pat i enfa­dat amb els polítics d’un cantó i de l’altre deia aquesta frase el pas­sat dijous en l’entre­vista que Pablo Motos li va fer a El hor­mi­guero amb motiu de la nova tem­po­rada de Sal­va­dos.

Un Jordi Évole també lúcid, sen­sat i con­ci­li­a­dor amb tots va fer una anàlisi crítica i sense con­ces­si­ons, ni a uns ni als altres, del que està pas­sant a Cata­lu­nya. La rea­li­tat d’un país tren­cat, amb un pro­fund des­encís per part dels que amb el seu dret legítim defen­sen l’inde­pen­den­tisme però s’han equi­vo­cat amb la fórmula perquè no tenien majo­ria de vots qua­li­fi­cada per ini­ciar aquest procés, perquè han tren­cat amb la lega­li­tat democràtica d’un Par­la­ment i d’un Esta­tut i perquè s’han cre­gut, de bona fe, la pro­mesa feta pels seus líders d’un reco­nei­xe­ment euro­peu que no arri­barà i que ara mateix està por­tant Cata­lu­nya a una autèntica catàstrofe social, econòmica i estratègica. I, per l’altra part, els que sense ser inde­pen­den­tis­tes defen­sa­ven un referèndum legal i pac­tat que servís, sortís el que sortís, i amb tota la paciència que calgués, per esta­blir els ponts de diàleg que per­me­tes­sin una nova rea­li­tat política i econòmica amb l’Estat espa­nyol. Pos­si­bi­li­tat, aquesta, que dia rere dia, i sense cap volun­tat política per part del govern de Rajoy, s’ha anat allu­nyant amb les acci­ons judi­ci­als empre­ses.

La con­vivència, i negar-ho és dir una men­tida irres­pon­sa­ble, està en crisi i jo, com el senyor Évole, penso que només el líder polític sen­sat que freni serà el que la història eri­girà com l’esta­dista de la democràcia que va estar a l’altura pro­te­gint-nos a tots.