La intransigència del PP

La sessió del Congrés dels Dipu­tats de dimarts pas­sat va dei­xar clara l'evidència: el Par­tit Popu­lar és mino­ri­tari. I ho és encara que s'ajunti amb Ciu­ta­dans. Hi ha més dipu­tats “d'esquer­res” que no “de dre­tes”. No és aquesta l'única evidència que s'hi va poder viure. La segona pot­ser encara és més evi­dent: el PP no ha entès la seva situ­ació. La mesa del Congrés va inten­tar vetar totes les pro­pos­tes de l'opo­sició i va fra­cas­sar. Al final, el ple va votar la dero­gació de la llei d'edu­cació i la repro­vació del minis­tre en fun­ci­ons i inde­sit­jat Jorge Fernández Díaz. Un par­tit sen­sat i nor­ma­let en seria ben cons­ci­ent i hau­ria inten­tat pac­tar amb els par­tits de l'opo­sició neces­sa­ris aritmètica­ment les reso­lu­ci­ons, amb algu­nes esme­nes que les sua­vit­zes­sin, però el PP no en sap. Mari­ano Rajoy s'ha acos­tu­mat a gover­nar com una esca­ta­dora i no es resigna al canvi. Pot­ser no ho farà mai. Rajoy i els seus durant la pas­sada legis­la­tura mai van volen comp­tar amb ningú i van con­ver­tir en norma els decrets llei. Encara ara el govern en fun­ci­ons manté la bes­ti­esa de no voler sot­me­tre's a con­trol par­la­men­tari. El Par­tit Popu­lar no sap per­dre. Ni nego­ciar, ni pac­tar, ni res. Només sap manar. Les seves veri­tats són reve­la­des i el seu estil recorda les pes­se­tes aque­lles: “Cau­di­llo de España por la gra­cia de Dios.” La legis­la­tura serà curta i con­vulsa. Un ves­per i un des­as­tre. Senyor Rajoy, vol dir que no li convé rebut­jar l'abs­tenció del PSOE, que s'endu­rirà l'endemà, i anar a ter­ce­res elec­ci­ons?