Opinió

L'autèntic rostre del PSOE

“Els objectius dels catalans estan a anys llum dels objectius del socialisme espanyol

Final­ment aquell líder soci­a­lista que l'any 1982 va gua­nyar les elec­ci­ons per majo­ria abso­luta al Congrés dels Dipu­tats i que tot­hom veia com el gran sal­va­dor de la pàtria perquè, supo­sa­da­ment, tren­ca­ria amb el pas­sat fran­quista després dels governs de Suárez i Calvo Sotelo, ha exhi­bit, sense rubor, el seu autèntic ros­tre fran­quista o pseu­do­fran­quista (pel cas és el mateix). El ros­tre que ja va exhi­bir en l'infaust 23-F i en el cas dels GAL, l'ha mani­fes­tat ara, davant l'hipotètic pacte de Pedro Sánchez amb els par­tits cata­lans sobi­ra­nis­tes. A Felipe González i la famosa Susana Díaz, junt amb la resta de barons incon­di­ci­o­nals, no els ha impor­tat gens enfon­sar el PSOE, per garan­tir la super­vivència de l'esta­blish­ment i la bicoca que els ofe­reix for­mar-ne part. Tots ells no han parat fins que han acon­se­guit defe­nes­trar el secre­tari gene­ral, ele­git més democràtica­ment.

Aquell Felipe González ele­git líder del PSOE en el congrés de Sures­nes el 1974, pro­cla­mant el dret a l'auto­de­ter­mi­nació dels pobles, una pro­clama que només era un sub­ter­fugi per ama­gar la seva vin­cu­lació amb la dic­ta­dura i amb la uni­dad de España fran­quista que ara defensa ober­ta­ment ell, els seus fidels barons del PSOE i, òbvi­a­ment, tot el PP de Rajoy. Un modus ope­randi que fa temps molts hem denun­ciat (jo mateix ja ho vaig fer en el congrés de fusió del soci­a­lisme català el 1978, quan ales­ho­res era mili­tant del PSC-R del Pallach).

Quan­tes cla­te­lla­des i vexa­ci­ons més neces­sita la direcció i els mili­tants del PSC-PSOE per ado­nar-se una vegada per sem­pre que els objec­tius dels cata­lans, fins i tot dels cata­lans ins­crits al PSC, estan a anys llum dels objec­tius del soci­a­lisme espa­nyol? Les seves con­ti­nu­a­des i infruc­tu­o­ses deman­des fede­ra­lis­tes pre­te­nen una uto­pia que mai veu­ran plas­mada si seguei­xen depen­dents del PSOE o de qual­se­vol altre par­tit espa­nyol. Una uto­pia en què molts podríem estar d'acord, si forméssim part d'un estat amb cul­tura democràtica, però no de l'Espa­nya borbònica, invo­lu­tiva, anti­quada i inqüesti­o­na­ble­ment pre­de­mocràtica. L'Espa­nya actual d'un PP de cor­rupció sistèmica i d'hege­mo­nia alar­mant, és força més mal­des­tra i des­tra­lera que la del Borbó Felip V. Ara com que no ens poden vèncer mili­tar­ment, Rajoy ho intenta per mitjà d'un con­ti­nuat setge del submís poder judi­cial (fis­ca­lia i Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal).

atesa, doncs, la tren­ca­dissa del PSOE (pot­ser ara també li caurà la O), cal­dria que el Miquel Iceta i la Núria Par­lon no es con­for­mes­sin a dir no a Rajoy, sinó que en el congrés de novem­bre deci­dis­sin la no-vin­cu­lació al PSOE tot arran­cant aques­tes maleïdes sigles del PSC (PSC-PSOE), indi­ca­ti­ves de la dependència de Fer­raz, i pro­pul­sant el soci­a­lisme de la Cata­lu­nya inde­pen­dent que s'albira.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia