Recordant Gabriel Gil

El 14 d'octu­bre pas­sat va morir als 98 anys Gabriel Gil Valdrés, una per­sona molt vin­cu­lada a la vida cívica i cul­tu­ral de Llo­ret. Pro­fes­si­o­nal de la milícia, va tre­pit­jar per pri­mera vegada la nos­tra vila el 2 de febrer de 1939, quan els ano­me­nats sol­dats naci­o­nals van con­que­rir la població. Va seguir amb la tropa fins a la fron­tera i quan, un cop allà, els van donar permís per repo­sar uns dies, va deci­dir tor­nar a Llo­ret, que li havia cau­sat bona impressió. Aquí va conèixer la Maria Cabruja, l'amor de la seva vida. El 15 de novem­bre hau­ria fet 72 anys que es van casar. Gabriel Gil era un mili­tar atípic. O, pot­ser, era el que hau­rien de ser tots els mili­tars: un cava­ller, un home ben par­lat, allu­nyat dels vicis (es diguin beguda o dones), culte i intel·ligent. Serví a Sara­gossa (ciu­tat on havia nas­cut), Tene­rife, Mallorca i algun altre lloc i es retirà amb el grau de coman­dant. Després, en la vida civil, exercí d'hote­ler, tingué diver­sos càrrecs, entre ells el de tinent d'alcalde d'un dels con­sis­to­ris de Josep Maria Clua, i pre­sidí, al prin­cipi de la dècada dels setanta, el Cen­tre d'Ini­ci­a­ti­ves Cul­tu­rals, una enti­tat cre­ada per des­vet­llar la cul­tura llo­re­tenca, que impulsà exca­va­ci­ons arqueològiques, expo­si­ci­ons, con­ferències, diver­sos con­cur­sos de pin­tura i altres acti­vi­tats. Gabriel Gil s'havia adap­tat als nous temps. La inte­gri­tat moral que tot­hom li reco­nei­xia va fer que, en un moment deter­mi­nat, quan ja els con­sis­to­ris tom­ba­ven cap a la democràcia, se li pro­posés ser el cap de la poli­cia muni­ci­pal. Men­tre exer­cia el càrrec, hi hagué un incendi que va des­truir el seu domi­cili par­ti­cu­lar i alguns van tit­llar-ho d'inten­ci­o­nat. No es va demos­trar. Però va ser un cop dur per a ell. En temps de la meva alcal­dia (1979-83) va sig­ni­fi­car un home de con­fiança al meu cos­tat, però, en els temes de trànsit, no es va enten­dre amb la comissió que se n'ocu­pava i en va resul­tar defe­nes­trat. És una de les experiències des­a­gra­da­bles que recordo del meu man­dat: per un cantó, tenir una estima autèntica a un amic i, per l'altre, haver de ser fidel als prin­ci­pis democràtics que donen la raó a la majo­ria. Li vaig ofe­rir un altre càrrec. Va pre­fe­rir ple­gar i posar-me la cosa fàcil. Ho va fer amb una gran dig­ni­tat. Vam con­ser­var, sem­pre, l'amis­tat que com­partíem i vam seguir tre­ba­llant per la cul­tura. Es va fer gran. Jo li par­lava de la pro­pera cele­bració del seu cen­te­nari. No se'n defu­gia. Però quan el visi­tava i li por­tava algun lli­bre, em con­fes­sava que ja no hi veia bé. Va anar decli­nant. I ha arri­bat l'adéu defi­ni­tiu. Recor­daré sem­pre la seva noblesa.