Manuel Brunet

L'edi­to­rial Afers acaba de publi­car la bio­gra­fia que el pro­fes­sor Fran­cesc Mon­tero, de la fac­to­ria UdG, ha dedi­cat a la figura de Manuel Bru­net (Vic, 1889- Figue­res, 1956): Manuel Bru­net. El peri­o­disme d'idees a l'ull de l'huracà (2016). Amb ante­ri­o­ri­tat, el mateix Mon­tero ens havia ofert una ree­dició (2014) de la nar­ració El mera­vellós desem­bar­ca­ment dels grecs a Empúries (1925).

Si el lli­bre de 1925 pro­me­tia una bri­llant car­rera literària, que va que­dar estron­cada, la bio­gra­fia que ara cele­brem és una con­tri­bució molt interes­sant que ajuda a enten­dre la tra­jectòria de Bru­net com a peri­o­dista de pri­mera fila i ens situa, alhora, davant del dra­ma­tisme i l'impacte bru­tal de la Guerra Civil Espa­nyola.

Col·labo­ra­dor des­ta­cat de Las Noti­cias, la Publi­ci­tat, La Nau, Mira­dor i La Veu de Cata­lu­nya es va acre­di­tar com a comen­ta­rista polític i estava cri­dat a diri­gir La Veu quan la rebel·lió mili­tar del juliol del 1936 ho va cap­gi­rar tot.

Mon­tero des­taca un per­fil com­ba­tiu, mili­tant, catòlic, en el peri­o­disme de Bru­net, i l'excel·lència del seu estil i de les seves anàlisis; subrat­lla també l'excep­ci­o­na­li­tat de l'etapa d'entre­guer­res, un moment bri­llant de plo­mes excep­ci­o­nals i d'un gruix en el peri­o­disme i en la lite­ra­tura cata­la­nes difícil­ment repe­ti­ble.

Bru­net és un exi­liat del 1936, que torna el 1939, es refu­gia a l'Empordà, col·labora amb Des­tino i esdevé un ven­ce­dor vençut, total­ment des­col·locat davant del món que li tocava viure. Mal vist per massa cata­la­nista per part d'uns i per poc per part d'uns altres, ha cai­gut en un oblit cla­morós.

Trist destí d'una gene­ració que hau­ria pogut fer de pont i que la llosa de silenci que hi pesa ens aboca, ara, a una soci­e­tat sense mati­sos on tot és blanc o és negre i on es fa impos­si­ble d'enten­dre algu­nes impli­ca­ci­ons de la soci­e­tat cata­lana en els anys cen­trals del fran­quisme.