No és no

Sem­pre hi ha una pri­mera men­tida. L'apre­nent de fal­sari, com qui comet un pri­mer crim, s'intenta car­re­gar de raons que jus­ti­fi­quin haver dis­pa­rat aquell tret al cor de la veri­tat. Però no és sen­zill. A l'ànima fins ara neta li bro­lla un sen­ti­ment de culpa, unes emo­ci­ons nega­ti­ves que cos­ten d'ama­gar. Si bada pot ser des­co­bert, però si tot surt bé, vindrà una segona, una ter­cera fal­se­dat, i l'apre­nent de men­ti­der s'anirà insen­si­bi­lit­zant. El seu cer­vell ja no acti­varà cap alerta, cap pene­di­ment, i esde­vindrà un pro­fes­si­o­nal de la men­tida. Aquest procés més que pre­vi­si­ble ha estat ara con­fir­mat per un estudi de l'Escola Uni­ver­sitària de Lon­dres (UCL). Con­vin­dria que els votants espa­nyols ho tin­gues­sin en compte quan els tor­nin a jurar i per­ju­rar que “no és no”.