No poden

No poden; que no ho veieu que no poden? El govern d'un estat monolític, aquell que iden­ti­fica estat amb nació, dit en altres mots, cen­tra­lista, mai no pot con­sen­tir veure que un tros d'aque­lla nació-estat se separi i arren­qui a viure política­ment inde­pen­dent.

Si els natu­rals i habi­tants d'aque­lla part que vol­dria inde­pen­dit­zar-se, atesa la història, les arrels, els dis­tin­tius com ara el dret i la llen­gua pro­pis, cre­uen fer­ma­ment que l'Estat dins el qual es tro­ben està com­post de naci­ons, podran de manera con­seqüent pro­po­sar de sepa­rar-se del tronc fins ara comú, perquè com­po­nen una nació molt per­so­na­lit­zada que de fa molt de temps, segles, no rep el trac­ta­ment que merei­xia. Al mateix temps cons­ta­ten que els suc­ces­sius governs actuen també de manera opres­siva i res­tric­tiva, no dei­xen marge per a la mani­o­bra a la seva nació i la van ofe­gant econòmica­ment. Per tant, sem­pre que en tin­dran ocasió, pro­po­sa­ran de par­lar i dis­cu­tir com arri­bar pacífica­ment a la sepa­ració.

Supo­sant que els opi­nants així sumen una majo­ria prou qua­li­fi­cada, molt millor si podia ser escan­da­lo­sa­ment quan­ti­ta­tiva, poden espe­rar que un dia o altre el govern cen­tral acce­dirà a ini­ciar con­ver­ses, de moment només con­ver­ses, per sua­vit­zar ten­si­ons, estu­diar pro­pos­tes par­ci­als i, pro­gres­si­va­ment, avançar. Tot això supo­sant que el govern cen­tral admeti que és pos­si­ble la inde­pendència d'una part del ter­ri­tori que fins ara ha con­si­de­rat, i cons­ti­tu­ci­o­na­lit­zat, uni­tari.

En el cas espa­nyol, ens tro­bem amb obs­ta­cles real­ment impo­sants per la seva alçària i el seu gruix, un bloc monolític del tot impe­ne­tra­ble. Per començar, la Cons­ti­tució espa­nyola pro­clama la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola: en cap arti­cle no parla de suma de naci­ons, només esta­bleix que l'Estat espa­nyol s'orga­nitza en comu­ni­tats autònomes, que les comu­ni­tats mai no podran man­co­mu­nar-se i que aques­tes auto­no­mies cor­res­pon­dran a regi­ons i naci­o­na­li­tats, paraula aquesta dar­rera que no vol dir res i única­ment evita par­lar de naci­ons. Cal recor­dar, i això pot­ser per a molts joves serà sor­presa, que el redac­tat de la Cons­ti­tució espa­nyola es cui­nava en una sala i en una altra estança d'un edi­fici llunyà uns coman­da­ments mili­tars d'alta gra­du­ació dona­ven el vis­ti­plau, o no, als arti­cles que els ponents sos­pi­ta­ven que des­vet­lla­rien recels entre els més uni­ta­ris. Un moto­rista, emis­sari de la sala de redacció, es des­plaçava a la dels gene­rals i els sot­me­tia a anàlisi alguns arti­cles. La nos­tra modesta cul­tura sobre història de les cons­ti­tu­ci­ons no ens posa en la pan­ta­lla de la memòria cap altra cons­ti­tució seri­osa que hagi estat redac­tada sota la cen­sura prèvia de l'esta­ment mili­tar. Pot­ser per això l'espa­nyola té un arti­cle que diu taxa­ti­va­ment que l'exèrcit garan­tirà la uni­tat indis­so­lu­ble de la nació. Com hau­ria de fer-ho? No pas amb bones parau­les, que no sol ser l'eina dels exèrcits; el drin­gar de sabres és melo­dia sovin­te­jada en la bella, asso­le­llada Pell de Brau.

El 12 d'octu­bre de 2016 la tele­visió més repre­sen­ta­tiva del poder cen­tral, TV1, va eme­tre tot el dia els seus pro­gra­mes exhi­bint una ban­dera espa­nyola a l'angle supe­rior dret de la pan­ta­lla, men­tre a l'esquerre apa­rei­xia la ins­cripció 12 octu­bre Fiesta Naci­o­nal. O sigui, que recor­dava a tot­hom que era festa, obli­gada, en el cas de Cata­lu­nya sen­tida per bona part de la ciu­ta­da­nia com impo­sada, perquè, d'altra banda, ni Sant Jordi ni la Verge de Mont­ser­rat no poden ser fes­tius a Cata­lu­nya. Molt abans de les mani­fes­ta­ci­ons de des­a­fecció dar­re­ra­ment sovin­te­ja­des, ja en temps de la monar­quia ante­rior a la República, la tal Fiesta Naci­o­nal (curi­o­sa­ment deno­mi­nació coin­ci­dent amb les cor­ri­das tau­romàqui­ques) era mal vista aquí, on també exis­teix con­tra­dicció entre l'arti­cle que obliga a his­sar la ban­dera espa­nyola en tots els edi­fi­cis ofi­ci­als, al cos­tat de la cata­lana, men­tre que Poli­cia Naci­o­nal i caser­nes mili­tars no exhi­bei­xen la cata­lana a pesar de ser edi­fi­cis ofi­ci­als situ­ats dins el ter­ri­tori de la naci­o­na­li­tat.

En el Preàmbul de la Cons­ti­tució l'Estat garan­teix que “pro­te­girà tots els espa­nyols i pobles d'Espa­nya, llurs cul­tu­res i tra­di­ci­ons, llengües i ins­ti­tu­ci­ons”. Faria riure, els sai­nets també, però són amargs.

No poden cedir una passa, por­tes tan­ca­des; estan hor­ro­rit­zats que el procés avanci. Els governs de la Puerta del Sol no poden dia­lo­gar, ni en saben, ni volen.