‘L'hora dels polítics'

Hi ha fra­ses que s'han fet con­sig­nes en la història ter­mi­na­ble del procés nos­tre de cada dia. Fra­ses que algun dia es podran con­sul­tar en manu­als de solu­ci­ons fàcils per a escrip­tors i peri­o­dis­tes. Com les d'Oscar Wilde o Mark Twain. Unes han entrat en la història i d'altres s'han con­ver­tit en referència recur­rent per a la fauna politòloga –Déu ens en salvi–. Per a la història queda el crit de Carme For­ca­dell –“Pre­si­dent, posi les urnes”: ara les podrà posar ella– i per a l'ús habi­tual ha que­dat “Ara és l'hora dels polítics!” Aquesta dar­rera l'hem sen­tida sovint en boca de les orga­nit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes dites “civils” més inqui­e­tes. Després de cada gran mobi­lit­zació, la mateixa For­ca­dell, Muriel Casals, Jordi Sánchez o Jordi Cui­xart han tan­cat la festa pro­cla­mant “Ara és l'hora dels polítics”. I efec­ti­va­ment, hi ha hagut visi­tes frus­tra­des a Madrid, elec­ci­ons, con­sulta, més elec­ci­ons, que­re­lles, pro­ces­sa­ments, pro­cla­mació sobi­ra­nista i volun­tat par­la­mentària explícita de cons­ti­tuir una república cata­lana. Això han fet “els polítics”. Que no ha estat poc però que encara no ha estat prou. L'hora dels polítics sols ha estat ben apro­fi­tada. L'alter­nança entre car­rer i Par­la­ment ha donat uns certs resul­tats. Però això s'ha aca­bat. Perquè ja no és moment d'alter­nan­ces. La cera crema molt i les hores han de ser com­par­ti­des. Ara és també l'hora de la gent. Avui mateix, a les 12, a Montjuïc. Però podria ser-ho demà i encara l'altre. Ara és l'hora de la gent amb els seus polítics.