Opinió

Tribuna

‘El món d'ahir'

“Ens passa com a Zweig: no entenem aquest nou món i n'enyorem un altre, el nostre, amb els valors del qual vàrem créixer i ens van donar esperança

L'austríac Ste­fan Zweig va escriure un genial i amarg lli­bre de memòries amb aquest títol, aca­bat al 1942, poc abans del seu suïcidi. Zweig va ser un famós escrip­tor curu­llat  d'èxit des de l'inici de segle i espe­ci­al­ment en els anys vint i trenta amb bio­gra­fies i novel·les que for­men ja part de la lite­ra­tura uni­ver­sal. Varen ser Àustria i Ale­ma­nya en aquells anys el cen­tre del món. Música, Mah­ler i Scho­en­berg; lite­ra­tura, Kafka i Mann; arqui­tec­tura, Gro­pius, Mies van de Rohe i la Bau­haus; arts plàsti­ques, Klimt, Shi­ele i l'expres­si­o­nisme de die brücke; psi­co­lo­gia, Freud i Judt... 

La democràcia de la República de Wei­mar i la marxa posi­tiva de l'eco­no­mia fins a la crisi de 1929 van pro­duir un entorn de con­fort i segu­re­tat mal­grat els con­flic­tes deri­vats del teòric paga­ment del deute de guerra, que no va tenir efec­tes reals per a la població fins a l'inici dels anys trenta, degut a la liqui­di­tat injec­tada pels préstecs ame­ri­cans i a l'extra­or­di­nari desen­vo­lu­pa­ment indus­trial i tec­nològic d'Ale­ma­nya.

Però la crisi econòmica, pri­mer, i el con­flicte polític que se'n va deri­var amb l'arri­bada de Hit­ler al poder al 1933, van posar fi brus­ca­ment a aquesta rea­li­tat, Zweig pen­sava que ell havia dei­xat de pertànyer a un món que ja no era el seu, la con­vivència i la lli­ber­tat varen ser subs­tituïdes per l'odi i la intran­sigència; la democràcia, per la dic­ta­dura; la col·labo­ració inter­na­ci­o­nal, per l'amenaça i la guerra.

Zweig va haver d'exi­liar-se perquè, jueu, va córrer risc de ser empre­so­nat o assas­si­nat. Va per­dre la seva for­tuna i el seu país i es va tro­bar en un món que l'asset­java i per­se­guia. El canvi per a ell i per a molts altres ale­manys va ser pro­fund i sob­tat... Aque­lla mateixa soci­e­tat, que havia estat ori­gen de la més avançada cul­tura mun­dial dos decen­nis abans, cre­mava lli­bres en públic i l'art de les noves avant­guar­des era pro­hi­bit per ser con­si­de­rat dege­ne­rat. La delació dels ciu­ta­dans sos­pi­to­sos es va con­si­de­rar jus­ti­fi­cada i l'odi a tots els “ene­mics del gran poble ale­many” merei­xia una revenja... 

La meva gene­ració vam patir encara les con­seqüències d'una llarga post­guerra agreu­jada per un aïlla­ment del món en els àmbits social i polític i una autar­quia econòmica que va fer que el nivell de vida ante­rior a la guerra civil no es recu­perés fins avançats els anys cin­quanta. Teníem poc de tot, vivíem amb pre­ca­ri­e­tat i amb una certa por pel record vaporós però pre­sent  de la guerra.

El fut­bol i el cinema eren els entre­te­ni­ments d'una població que no podia viat­jar per manca de recur­sos i mit­jans. El món era el nos­tre ene­mic i Espa­nya era dife­rent per essència. L'eslògan ofi­cial  era Spain is dif­fe­rent.

Els sei­xanta ens van por­tar el turisme i la pos­si­bi­li­tat d'intuir que més enllà de la nos­tra rea­li­tat n'hi havia una altra millor per més lliure. Vàrem començar a per­ce­bre el  nos­tre  món des d'una pers­pec­tiva dife­rent de la impo­sada pels  poders públics, tots pro­ce­dents del bàndol del ven­ce­dor.

Vàrem gosar pro­tes­tar con­tra el poder de l'estat i revol­tar-nos con­tra la rea­li­tat d'aquell règim. Teníem poc a poc més diners i una visió més àmplia de les coses. Poder viat­jar va ser el que defi­ni­ti­va­ment ens va convèncer que era pos­si­ble una altra soci­e­tat.

Van arri­bar la democràcia i els ser­veis de salut i ense­nya­ment uni­ver­sals i vàrem entrar a la UE i a l'OTAN, prova que les fron­te­res havien cai­gut per sem­pre i que ja mai el nos­tre exèrcit no ens pri­va­ria de les nos­tres lli­ber­tats. L'eco­no­mia crei­xia i mal­grat la neces­si­tat de rees­truc­tu­rar àmplies àrees del sec­tor pro­duc­tiu cada any era millor que l'ante­rior... Mai no ens va pas­sar pel cap que el pas­sat  pogués tor­nar. 

Una de les fites d'aquells anys va ser inte­grar pobla­ci­ons que per raons econòmiques varen emi­grar. Mal­grat tot, tots ens con­si­deràvem iguals.

Aquesta ruta ha tin­gut una parada sob­tada amb la crisi econòmica de 2007 a 2009. Les nos­tres rea­li­tats s'han esquer­dat, la pobresa ha tor­nat a ser visi­ble perquè la crisi s'ha patit de manera desi­gual. Certs polítics han  tor­nat a par­lar de diferències, de veri­tats trans­cen­dents. L'odi s'ha con­ver­tit de nou, com a l'Ale­ma­nya de 1933, en  l'essència de la política... És erroni, greu i perillós...  

No és aquest el nos­tre món per als que som fills de la soci­al­de­mocràcia, tenim difi­cul­tats per enten­dre'l i per això ens sobta que el Regne Unit voti Bre­xit i els EUA Trump, que a França el Front Naci­o­nal pugui arri­bar al poder i que certs estats no vul­guin refu­gi­ats que fugen de la guerra... 

Ens passa com a Ste­fan Zweig, que no ente­nem aquest nou món i n'enyo­rem un altre, el nos­tre, amb els valors del qual vàrem créixer i ens van donar espe­rança. El temps d'ahir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia