El panegíric

Per raons d'edat m'ha tocat dar­re­ra­ment assis­tir a dife­rents actes de comiat d'amics i cone­guts que han dei­xat d'exis­tir. Mol­tes famílies opten ara perquè tot s'esde­vin­gui en un dels tana­to­ris de Salt o de Girona. Allà s'hi con­du­ei­xen les des­pu­lles del finat, es con­cen­tra la família per rebre les con­do­len­ces, i a l'hora pre­vista entra tot­hom a la sala d'actes on tindrà lloc l'acte públic de comiat. Després vindrà la inci­ne­ració o el tras­llat a un cemen­tiri, segons hagi estat la volun­tat del difunt. No es pot negar que és un procés còmode, encara que molt costós, segons s'ha dit rei­te­ra­da­ment, sense que ningú hi hagi posat remei. Davant del lògic tras­bals d'una mort, mol­tes vega­des els parents con­fien al mateix tana­tori que tin­gui cura d'ofi­ciar l'acte de comiat. En els dos tana­to­ris comp­ten amb unes senyo­re­tes joves, altes, esvel­tes, ros­ses, cabells llargs, ves­ti­des amb jaqueta i pan­ta­lons negres, i saba­tes de mig taló, que s'ins­tal·len dar­rere del micròfon per lle­gir l'oració fúnebre.

En trac­tar-se d'un acte laic, sense con­tin­gut espi­ri­tual, les noies fan mans i mànigues en el seu panegíric per tro­bar alguna cosa a dir. Recor­ren a poe­mes i fra­ses que han tro­bat en algun lli­bre –no hi falta mai Martí i Pol– i s'embo­li­quen amb cites que no tenen res a veure ni amb el difunt, ni amb la gent que s'hi ha aple­gat. Lle­gei­xen amb una dicció per­fecta i un to mesu­rat i serè. Per recor­dar la figura de l'extint, han par­lat abans amb la família, i així poden inter­ca­lar expres­si­ons que tin­guin a veure amb aque­lla per­sona: “A en Pere, com li agra­dava la seva barca!”, “la Maria era una bona veïna”, “en Pat­llari tenia una dèria molt forta pels gats”, “en Joan... com cui­dava l'hort!”

Gene­ral­ment solen evi­tar en aquest panegíric expres­si­ons evo­ca­do­res de l'espe­rança de retro­bar-se en una altra existència. Pot ser que, en trac­tar-se d'un enter­ra­ment laic, ima­gi­nin que tot s'acaba allà, defi­ni­ti­va­ment. Però cal pen­sar que, des que el món és món, l'home s'ha sen­tit atret a creure en un més enllà, mal­grat que no tingués cap segu­re­tat sobre en quina forma ni de quina manera. I és molt pesarós –lle­vat per als que són cons­ci­ent­ment agnòstics– que cap raig de llum pugui ali­men­tar tan sols un bleix d'espe­rança entre fami­li­ars i amics. Tinc pre­sent el record d'un parent nos­tre, que abans de la seva anun­ci­ada mort ens va lle­gar un paper. No era espe­ci­al­ment religiós, però va escriure: “Seria molt bonic que fos cert, això del cel. Podré estar amb la mare, el pare, el meu germà... M'agra­darà tor­nar a tro­bar tanta gent, fami­li­ars, amics...!” Parau­les sen­zi­lles i espe­rançades d'un home pla­ner. O només podem pen­sar en la barca de Caront que se'ns endurà, i que no hi ha altre remei que aban­do­nar tota espe­rança...?