Opinió

Més que un partit...

“Quan semblava albirar-se per al PSUC un futur esplendorós, tot va anar aigua avall. Queda una història i un llegat.

El peri­o­dista Antoni Batista ha escrit una crònica per­so­nal del PSUC, que cons­ti­tu­eix un excel·lent balanç de la subs­tan­cial apor­tació d'aquesta for­mació política al procés de recu­pe­ració democràtica, rei­vin­di­cació social i afir­mació naci­o­nal de Cata­lu­nya al segle XX. Tal vegada no es tin­gui gaire pre­sent que el PSUC no va ser fruit, com tants par­tits comu­nis­tes d'arreu del món, d'una escissió, sinó, tot al con­trari, “de la con­fluència de la Unió Soci­a­lista de Cata­lu­nya, el Par­tit Comu­nista Català, el Par­tit Català Pro­le­tari i la Fede­ració Cata­lana del PSOE”. Per tant, “el pes soci­a­lista era nota­ble, i tenia a més el valor afe­git d'un sin­di­cat mul­ti­tu­di­nari com la UGT, per la qual cosa la paraula soci­a­lista es va impo­sar, tot i que la nova for­mació es va adhe­rir a la III Inter­na­ci­o­nal Comu­nista”. És pos­si­ble que en aquest ori­gen plu­ral es trobi l'arrel pro­funda de la futura trans­ver­sa­li­tat del par­tit, que el va fer extra­or­dinària­ment ope­ra­tiu, fins a con­ver­tir-se al final de la dic­ta­dura del gene­ral Franco en l'eix de la opo­sició.

Batista reco­neix que “les pàgines negres del PSUC van ser mol­tes, i (...) mos­tres d'un fei­xuc lle­gat d'into­lerància, lli­gat a un model de par­tit dic­ta­to­rial i claus­trofòbic que volia imple­men­tar un sis­tema dic­ta­to­rial a la seva imatge i sem­blança”. Entre aques­tes pàgines negres, els casos de “Nin i Como­rera van ser dues grans ver­go­nyes que mai no van saber tapar-se”. Però mol­tes van ser “les pàgines blan­ques”, pro­ta­go­nit­za­des per un seguit de mili­tants i diri­gents que van afron­tar amb decisió el risc i la tor­tura. Entre tots els noms sobre­surt el de Miguel Núñez González –àlies Sal­tor–, que “va fer créixer el PSUC fins con­ver­tir-lo en el par­tit per anto­nomàsia”. Si a França, Núñez “s'havia fet amic de Louis Ara­gon i Paul Elu­ard, d'Yves Mon­tand i de Picasso, aquí es va fer amic de Josep-Maria Cas­te­llet, els ger­mans escrip­tors Juan, José-Agustín i Luis Goy­ti­solo, Joan Brossa i Antoni Tàpies”.

En el tar­do­fran­quisme, “temps d'una certa ober­tura cosmètica”, el PSUC trobà en les for­ces de la cul­tura el mateix suport que tenia entre les for­ces del tre­ball. Aquest pacte era el que dema­na­ven els nous temps i les noves gene­ra­ci­ons. “La classe mit­jana anava aga­fant cos i a l'esquerra obrera se li afe­gia la gauche divine”. De forma que, entre el 1975 i les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques del 15 de juny de 1977, el PSUC va eixam­plar la xarxa de cap­tació de mili­tants i sim­pa­tit­zants, fins asso­lir en la soci­e­tat cata­lana una influència com mai no havia tin­gut ni tor­na­ria a tenir. “Gràcies (...) a Antoni Gutiérrez Díaz, Xavier Folch i Pere Por­ta­be­lla, i molts d'altres (...), el PSUC va obrir por­tes, fines­tres i bal­cons de bat a bat, va ven­ti­lar el comu­nisme i va aglu­ti­nar la con­cen­tració més gran pos­si­ble d'anti­fran­quisme,” Batista, mili­tant del PSUC, va viure aquesta època, pri­mer des de la revista Uni­ver­si­tat i després des de Tre­ball, òrgan cen­tral del par­tit, el que li va per­me­tre veure la Tran­sició “des dels ulls dels qui més havien com­ba­tut el fran­quisme, al qual començaven a donar la mà”.

El PSUC va ser un actor prin­ci­pal en la Tran­sició. A les elec­ci­ons de 1977, “López Rai­mundo va fer (pel PSUC) el 18,31 per cent del share, dos punts per sobre de Jordi Pujol, només superat per Joan Raventós, del PSC-PSOE, i molt per davant de la força gua­nya­dora a Espa­nya, la UCD d'Adolfo Suárez”. Aquesta força tan nota­ble es va posar al ser­vei de la cul­mi­nació de la “Recon­ci­li­ació naci­o­nal” que havia pro­mo­gut el Par­tit Comu­nista des del 1956, amb un mani­fest històric –pro­mo­gut per San­ti­ago Car­ri­llo i Fer­nando Claudín–, que defen­sava “enter­rar els odis i ran­cors de la Guerra Civil, perquè l'ànim de revenja no és un sen­ti­ment cons­truc­tiu”.

Però, poc temps després, quan sem­blava albi­rar-se per al PSUC un futur esplen­dorós, tot va anar aigua avall. ¿Com­plot de la CIA? ¿Mani­o­bra de l'URSS? ¿De totes dues? ¿La pura dinàmica interna? ¿Tot ple­gat? L'únic cert és que el PSUC es va esvair. Queda una història i un lle­gat. Batista n'ha fet l'inven­tari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia