Admirat Fidel Castro

Sí, mirin, vam ser admi­ra­dors de Fidel Cas­tro, què volen que els digui i què hi podem fer? Entre els que ara ens ho retre­uen en tro­baríem molts que havien pro­fes­sat la mateixa fe. Els podria asse­nya­lar amb el dit i dir-ne els noms perquè hi vaig coin­ci­dir en les reu­ni­ons cons­pi­ra­ti­ves i a la uni­ver­si­tat. Ara n'abju­ren, i són els més crítics amb el dic­ta­dor de Cuba. Dic­ta­dor, sí, però quan molts països del món n'ana­ven ser­vits, i aquí en teníem un exem­plar molt inci­siu, la tria es va fer ine­vi­ta­ble i, dic­ta­dor per dic­ta­dor, vam optar per un d'esquer­res que a més a més havia fet una revo­lució. Una acti­tud infan­til i poc raci­o­nal? I tant. Fidel ens va atra­par en els anys joves, i l'adhesió va estar impreg­nada pel roman­ti­cisme propi de l'edat. Ara ens ho mirem d'una altra manera, i des d'una altra edat. Fins i tot ens podem arri­bar a aver­go­nyir d'haver admi­rat aquell assen­tat postre­vo­lu­ci­o­nari de la barba i l'uni­forme. Barba i uni­forme, per cert, que mai no li van escaure. Rasu­rat i amb ves­tit de car­rer hau­ria estat més pre­sen­ta­ble. A Fidel, qui­nes coses, sem­pre li van que­dar millor la cor­bata i la camisa blanca. Repren­guem el fil: de tan­tes coses pas­sa­des, inclo­ses les per­so­nals i ínti­mes, ens aver­go­nyim quan fem exa­men de consciència... També vam haver d'optar entre el sis­tema capi­ta­lista repre­sen­tat pels Estats Units i el comu­nista encar­nat per l'URSS. Per no par­lar de la Xina de Mao. Els repre­sen­tants exces­sius del capi­ta­lisme, i ara penso en Nixon i Kis­sin­ger, patro­ci­na­dors, entre d'altres, de Pinoc­het, ens van incli­nar a obser­var coses afa­bles en el bloc con­trari, per molt que també estigués gover­nat per per­so­nat­ges exe­cra­bles i colo­nit­za­dors. Volen que els digui la veri­tat? Un embo­lic. I som fills d'aquell embo­lic. No cal que ens renyin, que ja ho fem nosal­tres. I, prin­ci­pal­ment, que no ens renyin els con­ver­sos que havien viat­jat a Cuba i n'havien tor­nat can­tant-ne les excel·lències. També hi ha demòcra­tes de tota la vida que havien jus­ti­fi­cat el cop d'estat xilè.

Jo, més aviat britànic i francòfon, exa­gero ara una mica la meva admi­ració pretèrita per Fidel. Ho faig només per posar-me de la banda dels que reben els cops dels seus antics com­panys ideològics i dels que no saben res de l'època com­pli­cada que ens va tocar viure. Com­pli­cada a còpia d'ele­men­tal: aquí els bons, aquí els dolents, i trieu. Com­pli­cada també perquè triar no és tan fàcil. Hi ha els mati­sos, i pels mati­sos també et san­ci­o­nen. No ens és permès tro­bar res bo en Fidel Cas­tro.

El rei emèrit d'Espa­nya assis­tirà al fune­ral. Si Manuel Fraga, exmi­nis­tre de Franco, hagués estat viu hau­ria anat a ocu­par el pri­mer banc. De gallec a gallec i d'admi­ració a admi­ració. També hi anirà Anna Gabriel, de la CUP anti­sis­tema.