El món i el teatre

S'ha aca­bat l'edició 2016 de Tem­po­rada Alta amb una nota altíssima i amb alguns espec­ta­cles que roman­dran a la memòria, com la deli­cada excursió a través dels papers i la història de la fus­te­ria Lladó (Pri­mer àlbum, de la com­pa­nyia El Solar, Agen­cia de Detec­ti­ves de Obje­tos), un iti­ne­rari inti­mista i exhaus­tiu a través de les fac­tu­res, els xer­racs i les claus del pany i, també, a través dels dies i els pai­sat­ges que ens han aban­do­nat. O com els focs arti­fi­ci­als sense pólvora (arran de terra: llu­mi­no­sos i enllu­er­na­dors) de Cabo­san­ro­que en un mun­tatge (No em va fer Joan Brossa) on els sons quo­ti­di­ans i els llums habi­tu­als es con­ver­tei­xen en una sim­fo­nia mini­ma­lista, sor­pre­nent. O com l'acos­ta­ment d'Àlex Rigola a l'uni­vers alhora des­truc­tiu i tan vital de Paso­lini, el poeta de les cen­dres.

Però la carac­terística més des­ta­cada del fes­ti­val ha estat la reflexió. Reflexió sobre la guerra, sobre la dic­ta­dura, sobre el que queda després de la ignomínia, sobre la per­vivència de la violència i el fei­xisme. A Tem­po­rada Alta hem vist la recons­trucció de la bata­lla de l'Ebre i de la quinta del biberó, l'enfon­sa­ment d'una gene­ració. Hem vist, amb Lupa (Davant la jubi­lació), la per­ma­nent presència del mal, ado­lo­rida i latent, cons­tant. I hem cons­ta­tat –Les Benig­nes, de Guy Cas­si­ers, a par­tir del lli­bre de Lit­tell– com el nazisme es pot con­tem­plar com una fugida enda­vant que no sabem del cert si podrem evi­tar, expo­sats a una deriva que no és de mons­tres sinó d'humans com nosal­tres. A Mileid. Com­passió, de Milo Rau, ens hem enfron­tat a la voràgine de la mort, del geno­cidi més ani­mal, sons que ens arri­ben men­tre ele­vem el volum de la música de Strauss per mirar de no escol­tar el bruel de la devas­tació. I me'n deixo unes quan­tes. En aquest fes­ti­val hem vist el món –el pas­sat que retorna, el futur inqui­e­tant– i n'hem sor­tit més savis i més tris­tos. Com diu Sal­va­dor Sunyer, “les coses inútils, com la cul­tura, són les que més ser­vei­xen”. Ens esta­bor­neix, la cul­tura. Ens obre els ulls.