La falsa postveritat

L'obsessió per dis­fres­sar les defi­ni­ci­ons sovint con­du­eix a inven­tar parau­les per expli­car un mateix con­cepte. Qui amaga la veri­tat per apel·lar a l'emoció és un men­ti­der. No cal bus­car con­cep­tes com ara la post­ve­ri­tat per bate­jar allò que els humans prac­ti­quem des que tenim pes­quis. Perquè el drama d'aquests maqui­llat­ges semàntics és que des­vir­tuen l'efecte, redu­ei­xen la càrrega de mal­dat i con­ver­tei­xen un pecat mor­tal en una falta venial. La men­tida o post­ve­ri­tat és un cop de puny al cor de la soci­e­tat perquè encu­nya un con­cepte de relació basat en la fal­se­dat i la trampa. Un ele­ment que con­ver­teix en art la men­tida i en mas­cle alfa l'artista que millor la repre­senti.

La soci­e­tat anglo­sa­xona sem­pre s'havia van­tat de cas­ti­gar amb duresa els men­ti­ders, sobre­tot els polítics men­ti­ders. Tant en el referèndum del Bre­xit com en les pre­si­den­ci­als ame­ri­ca­nes ha demos­trat, en canvi, una deriva que l'equi­para amb les tri­bus medi­terrànies molt més pro­clius a l'ambigüitat. La vola­ti­li­tat, la velo­ci­tat i la ignorància són ene­mics del rigor i la pre­cisió infor­ma­tiva però para­do­xal­ment són la clau de volta de les xar­xes soci­als, la font on s'asse­de­guen infor­ma­ti­va­ment més del 62 per cent dels ame­ri­cans. Aques­tes eines dota­des d'algo­rit­mes ben esmo­lats, capa­ces d'abas­tar cen­te­nars de mili­ons d'usu­a­ris amb un clic, tenen com a fi crear un ima­gi­nari on els fets objec­tius siguin menys influ­ents en la for­mació de l'opinió pública que les emo­ci­ons i les cre­en­ces per­so­nals. Ras i curt, men­tir, enga­nyar, mani­pu­lar, ter­gi­ver­sar o exer­cir la post­ve­ri­tat, més guai però no menys devas­ta­dor.