ESTEVE VILANOVA
Florentino sempre guanya
Florentino Pérez va comprar, per una pesseta l'acció, una constructora catalana que amb el temps, i els amics, s'ha transformat en una de les empreses constructores més grans: ACS. A més, és el president del Real Madrid, un club sobre el qual tothom sap que la seva llotja de presidència, plena de VIP, és un lloc ideal per fer-hi negocis amb aquests coneguts, i amics, que hi conviuen. Empresaris, polítics i alts executius i alts funcionaris de l'Estat s'apleguen en un recinte reduït, ideal per a les confidències. I ja saben que les oportunitats entre canapè i canapè són grans. Florentino Pérez no és el prototip d'empresari que vull per al meu país, perquè bona part del seu èxit es deu a l'oportunitat de tenir contactes amb els governants i facilitats per apel·lar al BOE, i no vull ser gaire més explícit. De vegades hi ha coincidències que expliquen tot el que dic. Resulta que en tres dels escàndols més sonats dels darrers temps, en tots, hi havia involucrat, i beneficiat, Florentino Pérez. Deuen recordar el cas Castor, propietat en un 66,67% d'ACS, i, si no recorden quin és, es tracta d'aquell dipòsit “estratègic” de gas natural que s'havia que construir davant de les costes del Montsià i el Baix Maestrat, entre Catalunya i el País Valencià, al mar Mediterrani. Quan es va començar a injectar el gas, un seguit de terratrèmols, algun de 4,2 graus en l'escala Richter, van alertar la població i, després de comprovar que els estudis no s'havien fet prou bé, el govern va aturar el projecte. Cal dir que aquest projecte inicialment havia d'anar dins dels límits de Catalunya, però, amb els impediments que hi posava la Generalitat per manca d'informació, el govern espanyol el va traslladar una mica més al sud, al territori del País Valencià. Com que l'empresa tenia l'aval de l'Estat, aquest va haver de pagar immediatament 1.350 milions d'euros d'indemnització, que ens seran carregats en còmodes terminis en els rebuts energètics durant una bona pila d'anys. Aquests dies l'Estat espanyol, juntament amb el francès, ha hagut de rescatar l'empresa que va fer el túnel del Pertús construït per a la connexió del TAV. També Florentino Pérez era el propietari de la part espanyola i el cost que el govern de l'Estat haurà de pagar seran uns 557 milions d'euros. I per això, si era poc, també l'Estat s'ha de fer càrrec de les autopistes que rodegen Madrid, i també avalades per l'Estat. Segons l'associació de les grans constructores Seopan, la factura serà d'uns 5.500 milions d'euros.
Cal dir que aquests tres desastres empresarials no són imputables només al govern del PP. També ho són al del PSOE, perquè en això d'avalar no es diferencien gens. La perversitat que ens porta quan una empresa, com un particular, no assumeix cap risc és notable. La garantia total que eludirien el risc és el que ha provocat que els tres projectes fracassessin, perquè els estudis de viabilitat dels plans tècnic, econòmic i financer que feien els tècnics, sense l'imprescindible contenció a l'hora d'assumir risc, provocaven unes desviacions de les previsions escandaloses, fins i tot en algun cas vorejant la imprudència punible. Per molt menys diners, Christine Lagarde ha estat condemnada.
És lamentable, i també sospitós, que amb tots aquests casos ningú hagi protestat políticament ni es porti els responsables d'aquests desgavells davant la justícia. I també és desolador viure en un país on els errors d'aquesta magnitud, que ens han costat tants diners, no tinguin responsables ni responsabilitats. Que el projecte de les autopistes fallides, per exemple, fet per funcionaris tècnics i funcionaris privats, prevegi 400 milions d'euros per expropiacions i acabi costant-ne 2.200 milions, és un desviament que hauria de ser tan punible com la corrupció i, com a mínim, privar-los a ells i a les empreses responsables de contractar mai més obra pública amb avals i a treballar en i per a l'administració de l'Estat, per incapacitat manifesta.
