Tradicions

De la infan­tesa més ances­tral el meu record de les fes­tes de Nadal va asso­ciat a la nit i el matí de Reis. Al ves­pre era impres­cin­di­ble dei­xar per als Reis de l'Ori­ent una safata amb tor­rons diver­sos i cham­pagne i, per als sacri­fi­cats camells, fruita i aigua a dojo. Al matí següent aque­lla safata apa­rei­xia amb el desor­dre neces­sari per donar cre­di­bi­li­tat a la història del real pas de ses Majes­tats per casa nos­tra.

D'ado­les­cent el Nadal va asso­ciat als àpats i al seu uni­vers: a la man­tega d'anxo­ves escam­pada a les tor­ra­de­tes per al còctel, al pro­to­col de la taula amb coberts i copes Pom­pa­dour de plata, a la vai­xe­lla de Limo­ges, a les esto­va­lles de fil emmi­do­na­des i impol·lutes i a molts i molts coberts de ser­vir. També al gall dindi far­cit, als cane­lons, a l'escu­de­lla i a tot el món gas­tronòmic cor­res­po­nent que con­forma savi­esa. I a les nada­les quan el meu cosí Joan tocava el piano i iniciàvem amb gran entu­si­asme un reper­tori cançoner que anava des de la Pas­tora Cate­rina fins a “Pero mira como beben”...

Segons el dic­ci­o­nari tra­dició és: la trans­missió de notícies, com­po­si­ci­ons literàries, doc­tri­nes, ritus i cos­tums de gene­ració en gene­ració que aporta conei­xe­ment. Aquesta defi­nició es deixa la part emo­ci­o­nal que tot cos­tum ha de tenir. Debatíem l'altre dia que la tra­dició per si mateixa ha de com­por­tar il·lusió del qui la trans­met però, sobre­tot i de manera impres­cin­di­ble, del qui la rep. Quan qual­se­vol pràctica que hau­ria de ser agra­da­ble i fàcil es con­ver­teix en una obli­gació perd l'essència del propi ori­gen de què neix. Sabut això, inten­taré que, a casa, els Nadals i els cos­tums no es con­ver­tei­xin mai en una impo­sició. Que tin­guin tots vostès un bon Nadal.