La indiferència

“Fa més de cin­quanta anys un nen jueu d'un petit poble dels Car­pats va des­per­tar-se un matí no lluny de Wei­mar, la ciu­tat pre­fe­rida de Goethe, a un lloc d'eterna infàmia, Buc­hendwald. Era  final­ment lliure, però no hi havia joia al seu cor. Alli­be­rat el dia abans per sol­dats ame­ri­cans, recorda llur ràbia per l'hor­ror que havien vist. Si aquest nen arriba a vell sem­pre agrairà la seva com­passió per les vícti­mes i el seu odi pels bot­xins”. El premi Nobel de la Pau 1986, Elie Wie­sel, va dir aques­tes parau­les a la Casa Blanca a la cele­bració del mil·lenari el 12 d'Abril de 1999.

La indi­ferència, la no diferència, és el pit­jor crim que l'home pot come­tre perquè per­met el mal, ajuda l'agres­sor  i deixa des­val­guda la víctima... Hi ha els cri­mi­nals, les vícti­mes i els indi­fe­rents. Per a les vícti­mes, els indi­fe­rents són una rea­li­tat més dura i dece­be­dora que els cri­mi­nals perquè, pos­si­ble­ment, per un moment aques­tes varen pen­sar que els indi­fe­rents les aju­da­rien, les defen­sa­rien, i no ho varen fer, millor la como­di­tat i l'oblit que assu­mir un risc per evi­tar la injustícia. Al greuge de la víctima  s'hi afe­geix la decepció per la indi­ferència del seu pati­ment.

La indi­ferència no crea, des­tru­eix, enfonsa les vícti­mes i les con­demna encara més en la seva desgràcia. És el suprem acte d'ego­isme, l'indi­fe­rent no sacri­fica part del seu benes­tar per por­tar con­sol i ajut a qui des­es­pe­ra­da­ment el demana i el neces­sita. Deci­deix no donar poc per aju­dar molt... L'indi­fe­rent sem­pre està pro­te­git per la seva segu­re­tat, el seu benes­tar, la seva riquesa que no vol reta­llar per aju­dar a qui tant ho neces­sita. És un canvi negat per l'indi­fe­rent, del sacri­fici menor de  la seva como­di­tat  pel bé major de la vida de la víctima. Sem­pre hi ha en la indi­ferència un punt infi­ni­ta­ment mesquí i ver­gonyós perquè objec­ti­va­ment incon­fes­sa­ble. La indi­ferència pot ser temp­ta­dora, diu Elie Wie­sel, i porta a fer l'altre no visi­ble, a con­ver­tir-lo en una abs­tracció que no exis­teix a efec­tes tant pràctics com reals.

Després de la dar­rera guerra amb movi­ments de mili­ons de per­so­nes que bus­ca­ven un lloc per sobre­viure, ens va sem­blar que aquesta dura rea­li­tat mai no es repe­ti­ria. El perill de la revenja dels ven­ce­dors que el record de la guerra recent mag­ni­fi­cava va por­tar a accep­tar les depor­ta­ci­ons i les migra­ci­ons de per­so­nes i famílies que ho havien per­dut tot. Tot­hom havia patit i en aque­lla dura post­guerra s'havia d'accep­tar aquest cata­clisme humà com una con­seqüència més de l'heca­tombe just aca­bada, però mal­grat la duresa de les situ­a­ci­ons no es varen pro­duir reac­ci­ons de rebuig a les pobla­ci­ons que  aco­llien els refu­gi­ats perquè era una rea­li­tat que a tots afec­tava... Han pas­sat els anys i avui Europa viu con­for­ta­ble­ment mal­grat la crisi. Els recur­sos públics són ara supe­ri­ors als que dis­posàvem fa mig segle i pre­ci­sa­ment quan seria pos­si­ble aco­llir amb un esforç abas­ta­ble els refu­gi­ats que fugen de les guer­res recents, Síria, Iraq, Afga­nis­tan, Líbia...  que més que ningú occi­dent ha atiat, els tan­quem la porta per indi­ferència del seu pati­ment... No és aquesta una afir­mació exces­siva si s'obser­ven els fets tal com són.

La guerra a Síria ha gene­rat més de 5 mili­ons de refu­gi­ats dels quals 2,7 mili­ons són a Tur­quia i 1 milió a Líban, a Jordània... La UE va deci­dir al 2015 aco­llir 180.000 refu­gi­ats i els va assig­nar al estats mem­bres. Al juny del 2016 només 1.716 havien estat aco­llits. La UE ha deci­dit pagar 6.000M€ al 2016 a Tur­quia perquè con­tin­gui l'arri­bada d'immi­grants... i els man­tin­gui en camps de refu­gi­ats en con­di­ci­ons ver­go­nyo­ses perquè escas­sa­ment huma­nes.

Els movi­ments i par­tits polítics xenòfobs han anat a l'alça i la por al ter­ro­risme impul­sada per aques­tes orga­nit­za­ci­ons ha con­ver­tit en pro­blema i con­flicte el que hau­ria de ser trac­tat com un pro­blema d'huma­ni­tat. Ens hem con­ver­tit en indi­fe­rents en parau­les d'Elie Wie­sel perquè per­me­tem la mort i el pati­ment de pobla­ci­ons que fugen de la guerra. Aquest error, aquest ego­isme, redun­darà en el nos­tre per­ju­dici. Europa avui està para­lit­zada entre el temor, l'odi i l'oblit de la rea­li­tat i això ni resol el pro­blema ni ajuda les vícti­mes. Quan del mal n'ha resul­tat el bé? On és el pla que s'ha de des­ple­gar per resol­dre el pro­blema?, per què fem veure que no veiem el que passa?, què espe­rem per mobi­lit­zar recur­sos i mit­jans per afron­tar un pro­blema que si no abor­dem ens aca­barà por­tant a viure envol­tats d'un foc que ine­vi­ta­ble­ment ens aca­barà cre­mant?

Sem­bla­ria doncs que la indi­ferència actual d'Europa és suïcida...