És el tiberi!

Un diari i una tele­visió dels Estats Units han fet tabola a propòsit del tió caga­ner i dels caga­ners de pes­se­bre. És un èxit de la diplomàcia secreta de Cata­lu­nya? Si és així, cal acla­rir que la dèria esca­tològica és l'efecte natu­ral de la dèria bro­ma­tològica. L'esca­to­lo­gia (estudi dels excre­ments) està lli­gada a la bro­ma­to­lo­gia (ciència dels ali­ments). El cicle nada­lenc s'escola vin­cu­lat a la teca i al tiberi, dos mots sense parió en altres idi­o­mes. Expres­sen con­cep­tes dels quals no és fàcil saber-ne l'ori­gen eti­mològic. La teca és el sinònim de men­jar que dis­posa d'una lite­ra­tura culinària de més res­pecte, sòlida i digna. Ignasi Domènech, el gran mes­tre de la cuina mesocràtica bar­ce­lo­nina d'abans de la guerra, va con­sa­grar el terme en posar el títol de La teca al seu trac­tat de recep­tes caso­la­nes. El tiberi és una altra cosa. És l'àpat opu­lent i sucu­lent, pletòric, exu­be­rant. És pro­ba­ble, com deia el savi Joan Coro­mi­nes, que aquesta paraula entrés a la nos­tra llen­gua en honor de l'empe­ra­dor Tibe­rius i les seves orgies lle­gendàries. Però ni el tió fue­te­jat per la mai­nada ni la figura del pas­tor que eva­cua damunt la molsa for­men part de les nos­tres tra­di­ci­ons amb arrels més velles. En la memòria urbana més viva no hi ha ras­tres fami­li­ars de tió. En el pes­se­brisme neoclàssic, romàntic i nou­cen­tista no hi tro­ba­reu cap figura que vagi de ven­tre. Si volem que a l'estran­ger ens facin cas en tot, hauríem de pros­criure del nos­tre uni­vers simbòlic les ico­nes de l'ima­gi­nari caga­ner.