La fascinació del mal

Els diaris publiquen “actes obscens i crims comesos de manera horrible: sembla gairebé que ensenyin o incitin a la imitació”. Aquest és un raonament que va exposar l’any 1690 a la Universitat de Leipzig el teòleg Tobias Peucer en la primera tesi doctoral que es va llegir al món sobre periodisme. En aquell treball acadèmic, Peucer citava Llucià de Samòsata, autor del segle II que, a Com s’ha d’escriure la història, havia ironitzat sobre “l’ànim dels lectors que se senten atrets per l’amenitat dels relats morbosos”. Quatre segles abans, Ciceró deia això a Epistulae ad familiares: “No hi ha res millor per a l’esbargiment que les adversitats de la fortuna: si bé no són desitjables com a experiència pròpia, són plaents de llegir.” I hi afegia: “La mateixa compassió és agradable.”

L’imaginari del mal ha circulat al llarg dels segles. En moments clau de la història l’han magnificat supersticions i temences col·lectives a gran escala i d’ampli abast, com són uns casos ben coneguts: la mítica “por de l’any mil” que va evocar Àngel Guimerà el 1877 en un poema èpic, i l’anomenada Gran Por a la França del 1789, angoixada per la fam i la misèria. Quan Peucer va escriure la tesi sobre periodisme, feia 30 anys que havia nascut el primer diari de la història, el Leipziger Zeitung. Cal situar, doncs, aquella recerca universitària en una perspectiva temporal equivalent ara a una tesi sobre diaris digitals. Peucer blasmava en el seu escrit els historiadors de l’antigor clàssica i els monjos cronistes medievals. Deia que uns i altres falsejaven o esbiaixaven la narració dels fets. Va pecar, però, d’ingenuïtat en pronosticar que els “nous relators de fets reals i d’actualitat” (després anomenats “periodistes”) no caurien en el vici de recrear-se en les maldats. L’èxit creixent de la premsa sensacionalista des de les albors del segle XIX demostraria que la fascinació del mal captivava molta gent compradora de periòdics.

L’atracció per les males notícies ve de molt lluny, certament, i ben segur que perdurarà. Teun A. van Dijk, professor holandès que durant uns anys treballà en recerca sobre comunicació a la Universitat Pompeu Fabra, va analitzar el 1980 el fenomen de la negativitat en la informació periodística. Partia de la meva definició del concepte “excepcionalitat negativa” com un dels criteris per triar notícies. En la seva obra News as Discourse, Van Dijk enumerava factors sociològics, psicoanalítics i cognitius de l’interès per conèixer males notícies. Simplifico els tres enunciats del professor holandès posat en la pell d’un receptor: (1) se sent alleugerit per no haver patit aquella desgràcia; (2) li proporcionen models de com reaccionar en casos semblants que el puguin afectar; (3) disposa d’històries que li proporcionen material per a la conversa. Aquesta tercera explicació ja l’havien invocat Ciceró, Llucià i Peucer, tres clàssics abans esmentats.

L’hegemonia de la negativitat no és pas culpa de la gent que va al cinema, que segueix sèries o que s’empassa els tràilers d’estrenes de pel·lícules amb violència extrema que li posen mentre mira la televisió. La cultura reaccionària que cada cop més ocupa plataformes digitals, cinema i televisió no és sinó el reflex de la ideologia dominant en l’espai polític i social. Lluny de sentir-se alienat pels trets regressius dels productes que posa la indústria en el mercat audiovisual, part del públic confon les novetats en aquest sector amb senyals de distinció cultural.

El prestigi social sobre consums específics de mitjans de comunicació ha evolucionat en els últims 50 anys. El setmanari El Caso va assolir als anys seixanta i principis dels setanta una difusió mitjana de 200.000 exemplars, però no era pas un senyal de distinció. L’equivalent ara a la televisió catalana, el programa Crims, ha esdevingut un producte interclassista que es comenta sense reserves en qualsevol àmbit social. Això mateix passa amb les sèries que s’ofereixen a les plataformes i que han esdevingut una mena de competició entre amics sobre qui en veu més. Són també material per a la conversa amena, com deia Llucià de Samòsata, sobre quina sèrie agrada més, qui és el més dolent dels personatges i com acabarà la història. Si els índexs d’audiència fossin negatius, desapareixerien del mercat productes com ara Crims i sèries i pel·lícules amb títols en què d’un temps ençà es remarca la paraula mal com un esquer fascinant.