L'any del diluvi

L'any que ara s'enceta –el 2017 de l'era de Nos­tre Senyor– dei­xarà per­ple­xos els més escèptics. Enllu­er­narà tot­hom. Escam­parà pro­di­gis i pot­ser el diluvi. N'hi ha que diuen que no pas­sarà res. Que mai passa res. Que el govern espa­nyol no prendrà cap decisió extrema i que el govern de la Gene­ra­li­tat no s'atre­virà a anar on diu que vol anar. És una pos­si­bi­li­tat. També n'hi ha que diuen que l'arri­bada de l'home a la lluna es va rodar en un plató sense croma i amb deco­rat. Però la rea­li­tat fa pen­sar una altra cosa. Els dos governs es miren i es remi­ren, i miren també d'apro­fi­tar la gran errada de l'adver­sari, la que per­metrà cul­mi­nar o liqui­dar el dit procés sobi­ra­nista. Quins són aquests dos grans errors? En el cas del govern espa­nyol, fer un gest repres­siu que sigui inter­pre­tat al món civi­lit­zat com un excés repro­va­ble. O pro­vo­car una cadena d'acci­ons i reac­ci­ons que alteri de debò la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana. Encès el car­rer, mai s'apaga amb foc. En el cas de la Gene­ra­li­tat, esti­rar més el braç ins­ti­tu­ci­o­nal que la màniga popu­lar. Pren­dre una decisió que no sigui cor­res­posta amb una acti­vació del car­rer pro­por­ci­o­nada i pre­cisa. Com un 6 d'octu­bre més. Aquests poden ser els errors. En el cas del govern espa­nyol, podria ser ine­vi­ta­ble. Són com són i mos­se­guen perquè no saben rao­nar. En el cas del govern català, al con­trari, el pecat sol ser d'excés de prudència. I de des­con­fiança. Tot això podria pas­sar enguany, que els uns i els altres volen defi­ni­tiu. L'any del diluvi.