País llunyà

Als Països Bai­xos, que és on estic pas­sant aquests dies tan fes­tius com melan­gi­o­sos (perquè si van bé aca­ben massa aviat i si no van bé la seva bre­ve­tat n'inten­si­fica la tris­tor), la gent pot cre­mar tan­tes fotos (o efígies, si cal) del seu rei com li doni la gana; aquí, l'única línia de tren d'alta velo­ci­tat cir­cula a través de zones ben pobla­des (con­necta Ams­ter­dam amb París i Brus­sel·les) i per tant no pateix pèrdues il·limi­ta­des; aquí, si es porta un càrrec electe (com ara Geert Wil­ders) a judici és per haver inci­tat a l'odi con­tra una comu­ni­tat immi­grada i no pas, posem per cas, per par­lar d'ous i trui­tes; aquí, bran­dar la ban­dera naci­o­nal no implica cap menys­preu envers qual­se­vol cul­tura autòctona no neer­lan­desa (com ara la fri­sona). O sigui, Holanda no ha per­dut un cert sen­tit comú, men­tre que el govern d'Espa­nya, per con­trast, sem­bla estar vivint en una fan­ta­sia mal guio­nada en què una cons­ti­tució obso­leta, un alt càrrec anacrònic, un gra­pat de jut­ges i una uni­tat naci­o­nal pseu­do­històrica valen més que les opi­ni­ons actu­als (i els vots vigents) d'un sec­tor gens menys­pre­a­ble dels ciu­ta­dans encara amb pas­sa­port espa­nyol que habi­ten al nord-est de l'Estat. Madrid, vist des d'aquí, fa pen­sar en un d'aquells embri­acs que cri­den absur­di­tats com si fos­sin solem­nes veri­tats, dels quals solem fugir com més aviat millor. Tot i que no cal anar tan lluny com Holanda per des­fer-se de tanta insen­sa­tesa: ho podem fer, si volem, sense moure'ns de casa. Bon any! Gelukkig nieuw jaar!