Antoni Llena

Vall­vi­drera em con­firma allò que un dia vaig des­co­brir que Josep Pla també pen­sava: que per la situ­ació, l'oro­gra­fia i el règim flu­vial Bar­ce­lona és un poble del Maresme. Vall­vi­drera, enfi­lat a la mun­ta­nya, és, en tot, com Vilas­sar de Dalt o Arenys de Munt. Vall­vi­drera és Bar­ce­lona de Dalt o Bar­ce­lona és Vall­vi­drera de Mar. Sento dir que alguns habi­tants de Vall­vi­drera es volen inde­pen­dit­zar de Bar­ce­lona, de la qual és un dis­tricte. Això em mig tira la teo­ria per terra: al Maresme van ser els pobles de mar els que es van segre­gar dels de dalt.

He vin­gut a Vall­vi­drera a visi­tar Antoni Llena a casa seva. Antoni Llena és l'autor de David i Goliat, l'escul­tura pública de Bar­ce­lona que pre­fe­reixo. És a la Vila Olímpica, gai­rebé als peus de les tor­res de Map­fre i de l'Hotel Arts. En rea­li­tat David i Goliat és la imatge contrària de les dues balu­er­nes arqui­tectòniques: una figura fràgil i alada que sem­bla que camini amb les tres potes fines com les d'una libèl·lula trans­por­tant una màscara de les dimen­si­ons d'una vela. Jo havia vol­gut pen­sar fins ara que David era l'escul­tura i Goliat, els dos edi­fi­cis gegan­tins. Llena em cor­re­geix: m'explica que David i Goliat conté els dos per­so­nat­ges bíblics: David són les potes d'acer i Goliat, la màscara. L'escul­tura va tri­gar a ser vali­dada pel Col·legi d'Engi­nyers. Deien que el pri­mer cop de vent se l'endu­ria i sega­ria el coll d'un con­duc­tor que passés per la ronda Lito­ral. Fa més de vint anys que aguanta totes les ven­ta­des, gràcies a Pere Casa­no­vas, l'indus­trial i artista que la va cons­truir i collar. Amb Pere Casa­no­vas Llena també va fer el monu­ment als cas­te­llers de dar­rere l'ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Una altra escul­tura en sus­pensió. Tot el que fa Llena sem­bla ingràvid. També els seus dibui­xos. Me n'ense­nya uns quants, dels milers que acu­mula. Cada dia en fa un o més, al pas­tel, sobre el paper més vul­gar que troba a la botiga. Dinem. El seu com­pany Antoni Ber­nad, fotògraf de Vogue, Elle i de per­so­nat­ges cata­lans, se'ns uneix. Avui fa setanta-tres anys. Llena ha cui­nat una crema de car­bassó. Abans de ser­vir-la tira un raig d'oli sobre la superfície, i en surt una espi­ral que és un dibuix efímer seu.

Par­lem fins que es fa fosc. Llena recorda els seus anys de semi­na­rista a Arenys de Munt i als caput­xins de Sarrià. Aquesta manera de par­lar, de veure el món, de ten­dir a la levi­tació, aquest caràcter que també pot ser dur, li venen de lla­vors? És com la dis­cussió sobre si els nòrdics són lute­rans per Luter o ja ho eren abans. Diria que Llena és con­ven­tual de nai­xe­ment.

Baixo en direcció a Bar­ce­lona. L'estesa de llums que con­tem­plo és igual que la que es veu bai­xant de Tiana, poble “de dalt” o “de munt” del Maresme, sobre Bada­lona, on se situa un mones­tir car­toixà reti­rat de la babel.