Pobles petits

Què és un poble petit? De manera gene­ral per poble hom té la idea d'un nucli amb diver­sos car­rers, una plaça major, església amb capa­ci­tat, escola, comerços, algun edi­fici de cos... Si ens tro­bem un vilatge rural de molt poques cases, escas­ses vies urba­nes, amb una esgle­si­ola i poc més, amb més afo­res que nucli, direm que es tracta d'un poble petit. Una dis­tinció emprada sovint per ator­gar cèdula de menu­desa a un poble és el nom­bre d'habi­tants, i també la seva clas­si­fi­cació. Hi ha pobles xics qua­li­fi­cats de muni­cipi, tenen ajun­ta­ment, ni que sigui amb només tres regi­dors i l'alcalde. D'altres són peda­nies –ara han can­viat la iden­ti­fi­cació i són enti­tats muni­ci­pals des­cen­tra­lit­za­des–; aques­tes, amb un nom­bre exigu de veïns, tenen alcalde pedani, que fa la feina imme­di­ata però depèn d'un poble o vila més gran del voral.

Mont­blan­quet té dues famílies, depèn de Vall­bona de les Mon­ges; els caps de set­mana i vacan­ces decu­plica el nom­bre d'esta­dants. Ollers és nom que com­par­tei­xen dues peti­tes enti­tats, una vora Bar­berà de la Conca, l'altra depèn de Vila­de­muls. Aquests tipus de pobla­ments de vega­des gua­nyen habi­tants, d'altres es des­po­blen...

Fa unes set­ma­nes vaig anar con­vi­dat a Man­resa a la pre­sen­tació d'un lli­bre ela­bo­rat per dos peri­o­dis­tes, un de gràfic, l'altre redac­tor, que es van pro­po­sar recórrer Cata­lu­nya i repor­tar-ne una qua­ran­tena de pobles petits. Li van posar de títol quel­com que dona idea de cosa com­pri­mida: Micro­Ca­ta­lu­nya. La idea de recórrer el país i dei­xar constància gràfica i escrita del que hom hi veu tenia clara sem­blança amb el que va ofe­rir en el seu dia la sèrie Cata­lu­nya Visió, començada fa qua­ranta-vuit anys, i hom volia que el super­vi­vent d'aque­lla ante­rior aven­tura, sig­nant d'aquest arti­cle, digués uns mots en la pre­sen­tació. El lli­bre, amè i ben curiós pel seu punt de par­tida, fa una tria entre els molts pobles de mida petita: reco­llir-los tots hau­ria estat objec­tiu d'una tesi o reper­tori. En cada poble hi ha escrit i foto­gra­fiat el per­fil d'un per­so­natge pin­to­resc: això era un atot, cap­ta­ven una mena d'atenció admi­rada del lec­tor; fa l'efecte que quan, anant pel món tro­ba­rem un poble petit, de segur que hi viu un col·lec­ci­o­nista uni­ver­sal, un excèntric, una mitja bruixa, un ana­co­reta, una sana­dora de gràcia o un desen­ga­nyat de les ciu­tats. No és cert: ells, els autors, han vol­gut pre­ci­sa­ment que­dar-se amb pobles on hi ha exem­plars d'aquests. No els en blas­mem, perquè, al cap­da­vall, l'aïlla­ment el bus­quen cer­tes per­so­nes de mena esquer­pes, o la residència perpètua dels nats allí els ha donat el vernís de la sin­gu­la­ri­tat de caràcter i l'espec­ta­cu­la­ri­tat de la mani­fes­tació.

Aquests poblets els tro­bem arreu. Els autors han divi­dit el ter­ri­tori, lluny de clas­si­fi­ca­ci­ons admi­nis­tra­ti­ves, en Nord, Sud, Est i Oest. Gràcies als per­so­nat­ges retra­tats, ende­vi­nem la pro­fun­di­tat i la tenuïtat alhora de les vides que hi menen: els dolors i ale­gries, les tragèdies també vis­cu­des, en un dels casos l'ago­nia i mort del dar­rer mosso d'una casa. El mosso de les masies, aque­lla ins­ti­tució tra­di­ci­o­nal!

Una de les carac­terísti­ques dels pobles petits és la seva vari­ant clas­si­fi­cació: com que allí qual­se­vol aug­ment o minva d'habi­tants reper­cu­teix en ser­veis –sub­mi­nis­tra­ments, escola, cor­reu, apa­rició o des­a­pa­rició de comerç–, també varia la qua­li­fi­cació, i poden per­dre la cate­go­ria de muni­cipi per que­dar-se en peda­nia. Hau­reu lle­git els grans esforços que fan certs pobles per con­ser­var el nivell de famílies amb prou nens que garan­teixi l'edu­cació, almenys en els pri­mers graus, dins el poble. Altra­ment és un tras­bals el trans­port esco­lar, sobre­tot en llocs de mun­ta­nya, i no cal que sigui Pallars Sobirà o Alta Riba­gorça, pot ser per­fec­ta­ment Sol­sonès, Noguera o Ripollès. Als pobles petits no hi ha comerç, algú es des­plaça a la vila que sigui a com­prar; el cafè o bar local, que d'això sem­pre n'hi ha, fa també de proveïdor d'allò impres­cin­di­ble i no peri­ble.

El Minis­tre d'Hisenda diu que cal­dria supri­mir les enti­tats de què par­lem i anne­xar-les a les ciu­tats. La Gene­ra­li­tat hi està en con­tra. Què hi direm els que n'hem cone­guts i en veiem sovint, de poblets minúsculs? Doncs que tenen la sim­pa­tia i la vida dels pes­se­bres de Nadal. Voleu res més ten­dre que un bon, un sen­zill pes­se­bre?