El començament

Tres dies abans del final del 2016, el Minis­teri de l'Inte­rior britànic (ano­me­nat, amb una certa iro­nia, el Home Office) va infor­mar una resi­dent holan­desa, Moni­que Watkins, que hau­ria de mar­xar del país tot i que la Moni­que hi ha vis­cut 24 anys, està casada amb un anglès i té dos fills nas­cuts a Angla­terra. Fa ben poc, el Home Office també va dir a una altra holan­desa que havia de fer les male­tes: aquesta hi ha vis­cut 30 anys, hi ha criat tres fills i el seu marit anglès neces­sita que­dar-se al país ja que neces­sita trac­ta­ment per una malal­tia greu. A prin­ci­pis d'aquest any, un home de 32 anys nas­cut a Angla­terra (de pares ale­manys) ara ha de fer una prova de ciu­ta­da­nia –o sigui, un exa­men naci­o­na­lista– i si no l'aprova, l'envi­a­ran a Ale­ma­nya. Un neu­ro­ci­entífic ale­many resi­dent al RU durant 17 anys i casat amb una anglesa, també haurà d'anar-se'n. Tots qua­tre són per­so­nes que tenien pas­sa­ports euro­peus i que, espan­ta­des per les con­seqüències del Bre­xit, van sol·lici­tar-ne un de britànic, amb el resul­tat que de cop i volta es van fer visi­bles a les auto­ri­tats. Aques­tes, segons Andrew Tin­gley, un advo­cat lon­di­nenc espe­ci­a­lit­zat en dret immi­gra­tori, estan fent tots els pos­si­bles per fer fora el màxim nom­bre de ciu­ta­dans de la UE, tot i que el RU encara n'és mem­bre. Quan en sigui fora de debò, només Déu sap què pas­sarà. Jo, en tot cas, no ho veuré pas, ja que en el futur només penso tor­nar-hi pels fune­rals (espero que en un futur llunyà) dels pocs fami­li­ars que em que­den.