Tintinaires

L'asso­ci­ació que aplega els afi­ci­o­nats cata­lans als àlbums de Tintín, els tin­ti­nai­res, es diu 1001. L'empresa que cus­to­dia els drets del seu autor, Hergé, és eficaçment per­se­cutòria i no per­met cap uti­lit­zació d'ell o dels per­so­nat­ges que va crear sense el seu permís, i pagant molt. 1001 sona Milú, el gos de Tintín. L'empresa o no se n'ha ado­nat o no té res a fer davant la mos­tra d'enginy. Ara s'ha publi­cat el lli­bre Tin­ti­nai­res de Cata­lu­nya, sobre la implan­tació de Tintín al país, amb pròleg del pre­si­dent Puig­de­mont, un tin­ti­naire. Els autors m'hi fan sor­tir per una inter­venció meva en un pro­grama de ràdio de Jordi Tardà. M'hi acom­pa­nyen Josep-Lluís Carod-Rovira, Miquel Calçada, Anto­nio Franco, Joan Laporta, Rafael Vall­bona, Quim Monzó, Artur Mas, Màrius Serra, Miquel Iceta... Tots, i molts més, tin­ti­nai­res. Encara bo que no em qua­li­fi­quen de tin­tinòleg. Tin­tinòleg és aquell que se sap de memòria tots els tin­tins i fa dis­ba­rats per acon­se­guir-ne edi­ci­ons rares, i jo no arribo ni vull arri­bar a tant. Tin­ti­naire, i encara. M'inco­moda par­lar de les excel·lències que trobo als tin­tins. El meu pare era un excel·lent i docu­men­tat dibui­xant de còmics, adreçats gai­rebé tots al mer­cat britànic, i mai no li vaig cele­brar l'obra com davant seu feia amb la d'Hergé que ell mateix em com­prava. Coses dels fills que fan angúnia i fan caure la cara de ver­go­nya quan ja no hi ha remei. Per això estic mig d'acord amb aquells que quan Hergé va merèixer els honors de la Fun­dació Miró van sig­nar en con­tra d'una con­si­de­ració que s'esca­ti­mava als autors d'aquí. Mig d'acord, dic, perquè els sig­nants només pen­sa­ven en ells i en el seu fred de peus, no en el pare i tants com el pare que seguien la tra­dició dels grans dibui­xants cata­lans i van haver d'exi­liar l'obra per no pas­sar gana.

Albert Jané, exdi­rec­tor de Cavall Fort, diu al lli­bre que troba una mica encar­ca­ra­des les tra­duc­ci­ons que Joa­quim Ven­talló va fer de Tintín. Hi estic d'acord. Quan del cas­tellà vaig pas­sar al Tintín en català el vaig tro­bar arti­ficiós, antic, nou­cen­tista. En canvi, els que d'entrada van lle­gir els àlbums en català defen­sen aque­lles tra­duc­ci­ons a mort. Cosa que demos­tra que pel que fa als idi­o­mes tot és qüestió d'habi­tud. Els del català light i alguns mes­tres, escrip­tors i mem­bres de l'IEC ho hau­rien de con­si­de­rar.

Alguns insis­tei­xen en el tòpic que Tintín era mal peri­o­dista perquè mai no va escriure cap crònica. Ja em per­do­na­ran: Tintín és l'expressió del peri­o­disme del jo. Els seus àlbums són les seves cròniques, amb ell com a per­so­natge cen­tral. Anto­nio Franco diu que per aquesta impli­cació pot­ser no l'hau­ria con­trac­tat, però que en canvi sí que ho hau­ria fet pel seu rigor. I per l'hones­te­dat, la gene­ro­si­tat i tan­tes coses exem­plars per als peri­o­dis­tes.