Opinió

Tribuna

La pau a Colòmbia

“Pot ser un referent en la resolució d'altres conflictes armats perquè s'han fet tots els passos necessaris

Dis­sabte pas­sat va tenir lloc al Palau de Pedral­bes de Bar­ce­lona el quinzè semi­nari War and Peace in the 21st Cen­tury orga­nit­zat pel Bar­ce­lona Cen­ter for Inter­na­ti­o­nal Affairs (CIDOB), pre­sen­tat per Javier Solana, antic Alt Repre­sen­tant per a la Política Exte­rior i de Segu­re­tat Comuna de la Unió Euro­pea, i dedi­cat a Colòmbia: el procés de pau. Va haver-hi, entre d'altres, les inter­ven­ci­ons de l'Alt Comis­si­o­nat per a la Pau de Colòmbia Ser­gio Jara­mi­llo, l'enviat espe­cial de la Unió Euro­pea pel procés de Pau a Colòmbia Eamon Gil­more i un repre­sen­tant de la Comissió del NO, excan­di­dat a la vice­pre­sidència i mem­bre del Cen­tre Democràtic Car­los Hol­mes Tru­ji­llo.

El cas de Colòmbia pot mar­car una referència en la reso­lució de con­flic­tes com en el seu dia ho va fer l'Acord del Diven­dres Sant del 10 d'abril de 1998 que posava fi a dècades de violència a Irlanda del Nord. A Colòmbia el con­flicte entre les For­ces Arma­des Revo­lu­cionàries de Colòmbia-Exèrcit del Poble (FARC-EP) i el govern de Bogotà feia cin­quanta-dos anys que havia començat i havia cau­sat mili­ons de vícti­mes i de des­plaçats. Però, final­ment, després de qua­tre anys de nego­ci­a­ci­ons a l'Havana i tro­ba­des secre­tes a Oslo, el govern de Colòmbia i les FARC sig­na­ven el setem­bre de l'any pas­sat un exhaus­tiu acord de pau (300 pàgines) a Car­ta­gena d'Índies. Tan­ma­teix, l'acord fou rebut­jat en referèndum el 2 d'octu­bre per la soci­e­tat colom­bi­ana.

La baixa par­ti­ci­pació en el ple­bis­cit (menys del 40 per cent) deno­tava la dife­rent per­cepció que se'n tenia a les àrees rurals amb poca població, més col­pe­ja­des per la violència, i les zones urba­nes o rurals més pobla­des i ben comu­ni­ca­des, menys afec­ta­des ja fa anys per les seves con­seqüències.

El fracàs de la seva con­va­li­dació, encara que fos per un estret marge de vots (el no obte­nia el 50,2 per cent dels vots, enfront del 49,7 per cent del sí), va obli­gar, després de qua­ranta-un dies d'inten­ses nego­ci­a­ci­ons, a sig­nar el 24 de novem­bre de 2016 un Nou Acord Final per la Fina­lit­zació del Con­flicte i la Cons­trucció d'una Pau Esta­ble i Dura­dora que haurà de ser nego­ciat amb els par­ti­da­ris del NO en el pas­sat ple­bis­cit i rati­fi­cat pel Congrés colombià. Si, com és de desit­jar, tot ple­gat arriba a bon fi man­carà encara cul­mi­nar les nego­ci­a­ci­ons amb l'altra gran força guer­ri­llera del país, l'Exèrcit d'Alli­be­ració Naci­o­nal (ELN).

Arri­bar a un acord de pau a Colòmbia no ha estat doncs fàcil ja que, més enllà de les rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als i de dis­tri­bució de la terra que va pro­vo­car fa més de mig segle la for­mació d'una guer­ri­lla ini­ci­al­ment comu­nista, el con­flicte s'ha carac­te­rit­zat també per una violència extrema sobre la població civil en mol­tes zones rurals (assas­si­nats, segres­tos, vio­la­ci­ons...), per l'acció dels para­mi­li­tars, la bru­ta­li­tat de la repressió i de les represàlies d'uns i altres i la ingerència del nar­cotràfic. I això no obs­tant pot ser un refe­rent en la reso­lució d'altres con­flic­tes armats perquè s'han fet tots els pas­sos neces­sa­ris: reco­nei­xe­ment de l'existència d'un con­flicte polític –pro­ba­ble­ment el pas més difícil per a qual­se­vol govern que ten­deix a reduir-ho tot a una qüestió de ter­ro­risme–, reco­nei­xe­ment polític mutu dels actors impli­cats (govern i guer­ri­lla) i medi­ació inter­na­ci­o­nal pública o secreta. En la medi­ació secreta des­taca el paper de la diplomàcia noru­ega, que ja havia inter­vin­gut també en les nego­ci­a­ci­ons entre pales­tins i isra­e­li­ans (Acords d'Oslo de 1993) i en l'intent frus­trat d'un final dia­lo­gat de la violència a Euskadi (2006).

En defi­ni­tiva, del cas colombià es poden extreure algu­nes con­clu­si­ons. En pri­mer lloc, que la reso­lució d'un con­flicte armat amb un suport social sig­ni­fi­ca­tiu només s'asso­leix amb el reco­nei­xe­ment de l'existència d'un con­flicte polític i amb la volun­tat de les parts impli­ca­des d'arri­bar a una reso­lució política d'aquest. En segon lloc, que això només és pos­si­ble quan es pro­du­eix el reco­nei­xe­ment mutu dels actors polítics i soci­als impli­cats. I, per últim, la reso­lució defi­ni­tiva només pot ser fruit del diàleg, la nego­ci­ació i l'acord amb o sense la medi­ació inter­na­ci­o­nal. Això no obs­tant, a Colòmbia, per arri­bar a una pau esta­ble i dura­dora com recla­mava el dar­rer acord, man­ca­ria encara després un llarg camí que passa pel res­ca­ba­la­ment de les vícti­mes (i sabem quant costa en alguns casos res­ca­ba­lar la memòria de totes les vícti­mes), acci­ons de justícia tran­si­ci­o­nal, que de manera insu­fi­ci­ent ja han començat a donar-se, i, si és pos­si­ble, recon­ci­li­ació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia