Un fals dilema. Llibertats per seguretat

La incertesa que va obrir el 2022 la invasió d’Ucraïna encara perdura i, davant l’arribada d’un imprevisible Donald Trump a la Casa Blanca i d’un oligarca rus abduït per les pulsions imperials, ningú no pot garantir que la guerra d’Ucraïna no desemboqui en un conflicte de més gran abast. A més, el comerç d’armes sempre ha estat un dels motors de l’economia dels EUA i dels països més desenvolupats. Segons les dades de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (Sipri) en el top ten dels principals exportadors d’armes trobem, per aquest ordre: els EUA, França, Rússia, la Xina, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit, Espanya, Israel i Corea del Sud.

En aquest context, la dicotomia entre llibertats o seguretat, un clàssic del pensament conservador, ressorgeix ara també amb el suport del centreesquerra. El plantejament és simple, en un món cada cop més hobessià on la seguretat es converteix sovint en el centre del debat polític, hom creu que per garantir la seguretat cal restringir les llibertats, perquè es diu que ambdós conceptes són antagònics: o viure segur però amb llibertats limitades o llibertats màximes amb inseguretat. És una falsa dicotomia que té per objectiu exercir un estret control sobre els ciutadans, com en l’argument futurista i distòpic del 1984 de George Orwell.

L’obsessió per la seguretat es va reforçar arran dels atemptats de l’11-S i el primer efecte va ser la Patriot Act aprovada pel president George W. Bush el 26 d’octubre de 2001, una llei antiterrorista, en alguns aspectes encara vigent, que atorga més poders al govern per detenir i empresonar sospitosos de terrorisme, fer escoltes en les comunicacions i fer front al blanqueig de capitals. Va ser criticada per les organitzacions de drets humans i per alguns jutges perquè atempta contra els drets fonamentals i les llibertats individuals i podria ser anticonstitucional. Més tard, en els països de la UE, diverses lleis d’estrangeria i mesures antiterroristes, autoritzades o no pels jutges (a l’Estat espanyol l’ús de Pegasus i les infiltracions policials per espiar els independentistes) conculquen també drets bàsics dels ciutadans i dels migrants amb una escassa oposició social i de l’opinió pública. Només cal veure el debat que va suscitar la instal·lació de les primeres càmeres de vigilància públiques fa algunes dècades i la naturalitat amb què acceptem avui el monitoratge que organismes públics o privats fan dels ciutadans en les vies públiques i a les xarxes socials.

UNA Altra qüestió és si el monitoratge garanteix uns nivells més alts de seguretat i la resposta sembla evident. D’una banda, cap poder està en condicions de garantir una seguretat absoluta, sempre hi haurà desequilibrats capaços d’agredir una concentració de persones al carrer, a l’escola, en uns magatzems, en un campus universitari, en un estadi..., ja sigui perquè en el passat van patir un trauma ja sigui per radicalisme confessional o ideològic. De l’altra, perquè cal dubtar de l’eficàcia d’aquestes mesures per combatre la inseguretat provocada per uns atemptats imprevisibles i indiscriminats. Només una més eficient coordinació policial i judicial pot garantir una més gran seguretat i no de manera absoluta. Pel contrari una democràcia amb menys llibertats és una democràcia feble i més fràgil davant els embats terroristes.

Llavors, si no es pot garantir la seguretat absoluta i la restricció de llibertats (directa a través de lleis per regular-les o indirecta amb l’excés de normatives i de tràmits burocràtics) no resulten eficaces per combatre el terrorisme –o la guerra–, quin sentit tenen les restriccions. Ras i curt, com saben els ideòlegs de l’extrema dreta i dels moviments populistes, instrumentalitzar la por i, en darrera instància, el control dels ciutadans. Por de “l’altre”, del diferent, del que et pren la feina, por de l’agressió militar (joves sacrificats contra altres joves per motius “patriòtics” com a Ucraïna), por de ser expulsat de la teva pròpia terra després d’un patiment immens i de milers de morts (palestins, roginyes, sudanesos...). La finalitat del fals debat entre llibertats i seguretat és propagar la por que permet el control de la ciutadania i l’assalt al poder de les opcions ultradretanes per consolidar, en nom de la llibertat, vet ací la paradoxa, governs cada cop més inexpugnables, impenetrables i totalitaris. I darrere, és clar, el negoci de les armes. Per cert, ja tenen el seu equip d’emergència?