Pere Verdaguer a Prada

S'ha mort a Per­pinyà Pere Ver­da­guer, un dels grans actius intel·lec­tu­als i lite­ra­ris de la cata­la­ni­tat a la Cata­lu­nya Nord. Va fun­dar la Uni­ver­si­tat Cata­lana d'Estiu de Prada. La rebel·lió del Maig del 68 a París es va esten­dre a “províncies” i la Uni­ver­si­tat de Prada va ser una branca d'aque­lla rebel·lió. Un poble mig fron­te­rer de França aco­llia pro­fes­sors, intel·lec­tu­als i estu­di­ants de tots els Països Cata­lans. Vaig assis­tir amb gran pro­fit a les tres pri­me­res edi­ci­ons. He dit “França” perquè Prada era França, com Bar­ce­lona o Mataró, d'on jo venia, era Espa­nya. El pas­sa­port era impres­cin­di­ble. La poli­cia me'n va pri­var un cop, i per arri­bar a Prada em vaig camu­flar d'estudiós del romànic. Pujant el coll d'Ares amb cotxe, una pare­lla de la Guàrdia Civil que anava a peu em va atu­rar. Em van sol·lici­tar de dur-los fins al punt fron­te­rer, on ana­ven. Em van pre­gun­tar on em diri­gia. Els vaig dir que m'interes­sava una cape­lla romànica de l'altre cantó i que con­fi­ava que a la fron­tera m'esten­gues­sin un docu­ment pro­vi­si­o­nal per poder-hi arri­bar. Els guàrdies van callar. Quan ja vèiem les ins­tal·laci­ons fron­te­re­res, un em va dir: “No sé si aquí li faran el docu­ment que vol.” Un cop des­car­re­gats vaig haver de tor­nar a Cam­pro­don, on el paper em va ser fet. Vaig tor­nar després per la Jon­quera, i se'm volien que­dar perquè repre­sen­tava que ho havia de fer pel mateix lloc per on havia entrat. Això era Espa­nya i allò era França. Després, un cop a la uni­ver­si­tat, allò eren els Països Cata­lans. Pro­fes­sors que a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona s'expres­sa­ven amb prudència i sem­pre en cas­tellà, a Prada es dei­xa­ven anar i ho feien en català. Hi havia gent d'altres punts i de mol­tes dis­ci­pli­nes: el músic, lla­vors con­cep­tual, Car­les San­tos de Vinaròs, el pin­tor Gar­cia-Sevi­lla, els direc­tors tea­trals Iago Peri­cot i Fre­de­ric Roda, lingüistes de les Bale­ars, València i Per­pinyà... Amb Ricard Sal­vat vam visi­tar Ambrosi Car­rion a la seva casa d'exi­liat de Cor­nellà de Con­flent un mes exacte abans que morís. El grup de tea­tre Adrià Gual que Sal­vat diri­gia li va reci­tar La pell de brau de dalt a baix. Incur­si­ons a Cuixà i Elna guiats per Fran­cesc Vicens i, a la sagris­tia de Cor­nellà, el “des­co­bri­ment” d'un armari romànic en ple ús que ni Mar­cel Dur­liat, l'his­to­ri­a­dor del Rous­si­llon Roman, tenia regis­trat. Però era França: pel que es deia a la Uni­ver­si­tat de Prada, pel que deien els dia­ris, pels patés i for­mat­ges, pels plàtans con­ser­vats de les car­re­te­res, per l'aire, lite­ral­ment, que es res­pi­rava.

Vaig veure i sen­tir Pere Ver­da­guer només un cop. La cara de tons oli­va­cis em va fer pen­sar en orígens giro­nins. Era de Banyo­les i s'havia des­plaçat a Per­pinyà el 1939. La visió fugaç d'un home que ens va ofe­rir moments tan posi­tius quan érem tan espa­nyols.