El progrés, idea morta?

Si la pressió de la glo­ba­lit­zació econòmica sobre les clas­ses popu­lars i mit­ja­nes (fis­cal­ment humi­li­a­des) és tan insu­por­ta­ble; si el crei­xe­ment del PIB és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la degra­dació ecològica i la bomba demogràfica ja supera la capa­ci­tat de càrrega del pla­neta; si és tan inqüesti­o­na­ble que el con­su­misme acaba pro­vo­cant des­encís i frus­tració, perquè els nos­tres diri­gents polítics i econòmics con­ti­nuen defen­sant aquest model de progrés? La res­posta és clara: ser­vei­xen a les cor­po­ra­ci­ons energètiques, agro­a­li­mentàries i cibernètiques que neden amb bene­fi­cis i impo­sen el con­sum dels seus pro­duc­tes cada dia més cars.

l'ano­me­nat progrés científic i tec­nològic està afa­vo­rint les oli­gar­quies i fomenta fana­tis­mes desen­vo­lu­pis­tes, l'obs­cu­ran­tisme i la ignorància. Poc a poc es con­so­li­den també nous sis­te­mes d'opressió basats en la mani­pu­lació de la infor­mació a la xarxa. Les velles ide­o­lo­gies d'esquer­res es mani­fes­ten impo­tents per donar res­posta a aquest colos­sal procés d'ali­e­nació mas­siva. El progrés, tal com va ser defi­nit a l'inici de l'era indus­trial, és una idea morta en l'era actual de l'antro­pocè i de crisi climàtica. El seu lloc és ocu­pat pel declivi i l'esfon­dra­ment, con­seqüència d'un crei­xe­ment con­tinu vene­rat fins a la irra­ci­o­na­li­tat.

El futur ha esde­vin­gut una angoi­xant nebu­losa que afecta el mateix exer­cici de la d'una democràcia que la sen­tim segres­tada. L'elecció de Trump no ha fet més que des­ta­par la capsa de Pan­dora nome­nant repre­sen­tants d'aquests lob­bies econòmics, energètics i finan­cers en els llocs clau del seu govern. M'agra­da­ria por­tar ara, però, aquest debat a casa nos­tra. Hem de pen­sar quin model de progrés defensa el lide­ratge del procés de tran­sició cap a l'estat propi. Si no volem que­dar domi­nats pels matei­xos grups energètics del fran­quisme i la Tran­sició; pels matei­xos grups mediàtics i agro­a­li­men­ta­ris, hau­rem de començar a escol­tar pro­pos­tes alter­na­ti­ves. El drama, però, és que aques­tes no poden sor­gir dels par­tits polítics tra­di­ci­o­nals ni dels eco­no­mis­tes clàssics; ni dels par­la­men­ta­ris “revo­lu­ci­o­na­ris” que no veuen la urgència de can­viar de para­digma energètic i d'acor­dar amb el govern la des­nu­cle­a­rit­zació quan es pro­du­eixi la des­con­nexió amb Espa­nya. Cata­lu­nya té una ocasió històrica per rede­fi­nir des de la base popu­lar el model d'estat i una cons­ti­tució que impulsi una eco­no­mia solidària i par­ti­ci­pa­tiva.

Acon­se­guir que una part de l'elec­to­rat no inde­pen­den­tista acabi sent favo­ra­ble a la secessió dependrà que rebi un mis­satge creïble que el nou estat can­viarà la direcció del progrés. I aquest gir coper­nicà començaria pel dret col·lec­tiu als béns comuns natu­rals. Si aquests béns con­ti­nu­es­sin domi­nats pels agents econòmics tra­di­ci­o­nals, lla­vors patiríem un nou colo­ni­a­lisme dis­fres­sat de “tri­buts verds”, “sos­te­ni­bi­li­tat” i “eco­no­mia cir­cu­lar”. Cata­lu­nya haurà de triar: o vivim amb har­mo­nia amb el nos­tre ter­ri­tori i con­tro­lem els nos­tres recur­sos natu­rals o bé vivim amb har­mo­nia amb la borsa de Nova York i l'Íbex 35.