Ser algú

El món és ple de gent que aspira a ser algú. De petita, quan encara no toca de peus a terra, molta d'aquesta gent viu con­vençuda que de més gran ho podrà ser pràcti­ca­ment tot. Però van crei­xent i arriba un dia que, com tot­hom, els toca també assu­mir els seus límits. I és que, de fet, limi­tats ho som tots, però n'hi ha que, quan ho assu­mei­xen, opten per dei­xar que la gent triï tal com va fer, posem-hi, el pre­si­dent Mas el 9-N. No parlo, doncs, d'aquesta gent. Parlo d'aque­lla altra que, per poder pen­sar que són algú, han de cons­truir-se per damunt de tots. A aquesta gent, de més gran, li que­den tres camins. El pri­mer és con­ver­tir-se en màrtirs i pen­sar que són algú morint o matant, tal com han fet tra­di­ci­o­nal­ment tants mili­tars o els assas­sins d'ETA. El segon, mirar cap a una altra banda, tirar pilo­tes fora i pen­sar-se que seran algú pro­nun­ci­ant-se a favor dels des­no­nats tal com va fer, posem-hi, Sílvia Pérez Cruz en els pre­mis Goya, tot obvi­ant que l'endemà cita­ven al jut­jat l'expre­si­dent del seu país pel delicte d'haver posat unes urnes. El ter­cer camí és el de tants juris­tes, tants polítics, tants per­so­nat­ges públics, tants pseu­do­pro­gres i tants savis de via estreta amb qui con­vi­vim. Quan veuen, posem-hi, una pare­lla que dis­cu­teix perquè es vol sepa­rar, es limi­ten a alliçonar-los i a dir-los que han de res­pec­tar unes nor­mes o que hau­rien d'apos­tar pel diàleg. I se'n sur­ten. Sí. Posant-se sem­pre per sobre. Però pos­si­ble­ment no els agra­da­ria saber que, de tant com van a la seva i com van posant aigua al vi, fan pen­sar que no escol­ten gens perquè és només per poder ser algú que fan veure que ens tenen en compte.