Assetjats a la torre

A la torre Eif­fel li estan pre­pa­rant un cin­turó de segu­re­tat per­ma­nent per pre­ve­nir atemp­tats que con­sis­tirà en un mur de vidre anti­ba­les de 2,50 m d'alt. Si fins ara els visi­tants havien de pas­sar un con­trol per pujar a la torre, ara també caldrà pas­sar-lo només per pas­se­jar-hi per sota. Això aju­darà a impe­dir atacs arte­sa­nals com el del Louvre de pri­mers de mes –un home amb arma blanca cri­dant Allah Akbar–, però no els més sofis­ti­cats com els que inclo­uen l'ús de vehi­cles pesants o llançagra­na­des.

El turisme a França se'n res­sent, dels actes ter­ro­ris­tes dels últims anys –uns 240 morts en dos anys–, i sobre­tot de la cer­tesa que n'hi con­ti­nuarà havent. Cada vegada que en passa una de grossa, els diri­gents i els experts de guàrdia afir­men que ens hem d'acos­tu­mar a con­viure amb el ter­ro­risme, com si fos una catàstrofe natu­ral, i no ho és pas. Si llo­gues una casa vella als Abruzzi, saps que un ter­ratrèmol te la pot ender­ro­car; si vius al Maresme, saps que el pròxim tem­po­ral s'endurà la platja. Resig­nació! Però una guerra és una altra cosa, i la gua­nyes o la perds. No ens hem de resig­nar a con­viure amb el ter­ro­risme, ens hem d'acos­tu­mar a viure en lluita con­tra el ter­ro­risme. Això vol dir cons­truir tan­ques, con­tro­lar les fron­te­res, i a vega­des per­dre més temps a l'aero­port del que dura el vol, però abans que res reconèixer el fet que ens volen veure morts. I que no és per casu­a­li­tat –ni perquè tin­gui un dis­gust, ni perquè hagi fet una lec­tura errònia d'un patra­col sagrat– que algú agafa el kalàixnikov i ens dis­para.