Una ampolla de cervesa

Ahir els expli­cava que dis­sabte al ves­pre vaig anar a fer un tomb per Bar­ce­lona. Quan pas­sava per on el car­rer de la Por­ta­fer­rissa és a punt de con­nec­tar amb la plaça de la Cate­dral, vaig sen­tir un estrèpit. Vaig mirar a terra, i vaig veure una ampo­lla de cer­vesa tren­cada prop del peu. L'ampo­lla, plena i per obrir, havia cai­gut o havia estat llançada des d'un balcó o una fines­tra. Si hagués cami­nat un pam més a l'esquerra m'hau­ria vin­gut a parar al cap i ara qui sap on seria: entre l'hos­pi­tal i el cemen­tiri. Jo i altres transeünts vam mirar amunt sense saber ende­vi­nar l'ori­gen del pro­jec­til. Un senyor em va feli­ci­tar per haver superat una desgràcia. Vaig fer una broma: “Sort que duia bar­ret.” Què s'ha de fer en aquests casos? Avi­sar els Mos­sos? Incre­par cap amunt? Tru­car als tim­bres dels por­tals? Alguna pulsió em va acon­se­llar la broma del bar­ret i seguir cami­nant sense donar-hi més importància i fent com si res. Hau­ria d'haver-me que­dat a enre­ti­rar les vidres. Quan al cap d'uns minuts vaig tor­nar a pas­sar pel punt de l'impacte algú ja havia pres la pre­caució. No aca­bem d'actuar amb encert ni quan ens ho tenim més a mà. L'ata­ba­la­ment. El desig de no ser obser­vat més del compte, de no afe­gir espec­ta­cle per­so­nal a l'espec­ta­cle. La volun­tat de no con­si­de­rar les con­seqüències del nya­nyo si l'ampo­lla hagués vin­gut a parar al cap, amb bar­ret o sense. No voler que sigui dit que vivim entre males per­so­nes. No ho sé.

Qui tira una ampo­lla des del balcó en un dels car­rers més tran­si­tats de Bar­ce­lona a aque­lla hora? Li va caure sense voler? Si és així, es va ama­gar sense dema­nar dis­cul­pes. Dema­nar dis­cul­pes, ho veiem últi­ma­ment, és difi­cultós. La va tirar volent? Havia deci­dit expe­di­ti­va­ment pas­sar-se al vi o dei­xar la beguda? Si els Mos­sos i l'ambulància hagues­sin hagut d'actuar, pot­ser hau­ria estat loca­lit­zat. L'acció ha que­dat impune i inex­pli­cada.

Quin serà l'últim arti­cle? Quin, l'últim badall, lite­ral­ment par­lant? Aca­bava de mirar l'apa­ra­dor d'una botiga i havia fet una obser­vació sobre el con­tin­gut als meus acom­pa­nyants. Aquell hau­ria pogut ser el meu últim gest i la meva última paraula. Una mica pobre, la veri­tat. A la plaça de la Cate­dral uns ita­li­ans can­ta­ven a ple pulmó una napo­li­tana. Podia haver estat la meva última audició. Vaig con­tem­plar les il·lumi­na­ci­ons de Santa Eulàlia sobre la façana de l'ajun­ta­ment, i després vaig anar a sopar. El reme­nat d'espàrrecs i gam­bes va pas­sar avall, recor­rent les vísce­res pre­vis­tes i en ple fun­ci­o­na­ment pror­ro­gat. Amb la Susanna, la filla de Can Culle­re­tes, vam recor­dar rient el dia d'aquest estiu que el setrill d'oli li va caure sobre les meves saba­tes. No s'han fet netes, però aquests són acci­dents nor­mals, fets d'avançada per poder ser expli­cats i dis­cul­pats.