Tarradellas i Llach

S'han anun­ciat dife­rents home­nat­ges a Josep Tar­ra­de­llas per com­me­mo­rar el qua­rantè ani­ver­sari del seu retorn. N'hi haurà de tots colors; opi­ni­ons de tot tipus que van des de l'home que va guar­dar les essències del cata­la­nisme a l'època fran­quista a l'exili, fins al pre­si­dent que va que­dar curt en les seves peti­ci­ons a un govern espa­nyol que aca­bava de néixer. Els detrac­tors i defen­sors des­ta­quen, amb la pers­pec­tiva que dona el temps, el ves­sant més humà del per­so­natge: un home visi­ble­ment alt i afran­ce­sat que va dei­xar dit que Cata­lu­nya no tenia poder i, per això, havia de tenir pro­to­col.

Sobta agra­da­ble­ment una seqüència comen­tada per un dels pro­pis pro­ta­go­nis­tes: final dels anys setanta, poc abans que Pujol guanyés les elec­ci­ons cata­la­nes. Lluís Llach intervé en un acte al tea­tre Diana, per cri­ti­car la cen­sura que havien patit els Joglars amb l'obra La Torna. Al dia següent, Llach va ésser cri­dat al Palau per l'hono­ra­ble Tar­ra­de­llas amb l'avís que podia anar-hi ves­tit, si li calia, amb texans i samar­reta. Tar­ra­de­llas ho va jus­ti­fi­car perquè també així es podia “defen­sar Cata­lu­nya”, mal­grat que ell pre­fe­ria que els seus con­vi­dats anes­sin en camissa i cor­bata com ell. Llach es va tro­bar un Tar­ra­de­llas sen­ti­men­tal quan la seva filla, afec­tada per la síndrome de Down, li feia indi­ca­ci­ons al seu pare perquè volia que Llach li cantés. El can­tau­tor va aban­do­nar un rap amb gam­bes i, amb un vell piano de mitja cua, va inter­pre­tar a un pam de la cara de la filla i amb uns pares com­mo­guts la cançó que Mont­ser­rat Tar­ra­de­llas havia escol­tat enllau­nada des de l'exili. Cançó d'amor... “Si avui parlo d'amor és per dir-vos, pot­ser sense força ni traça, que he fet tan­tes cançons ama­gant veri­tats sota un joc de parau­les....”.

Tar­ra­de­llas va acon­se­llar que Llach i els seus anes­sin sota el balcó de la Gene­ra­li­tat a cri­dar “lli­ber­tat, inde­pendència”. Ell trau­ria el cap, obser­va­ria i tan­ca­ria la porta... i els deia “no mar­xeu perquè heu de fer un estat”. El temps i els home­nat­ges pòstums huma­nit­zen els per­so­nat­ges polítics.