Ara torno
El lloro de front vermell
La variant de lloro de front vermell que viu a la selva entorn del llac Tana, a Etiòpia, té la característica, segons els ornitòlegs que l'han estudiat, que viu en parella i que quan un dels dos mor, sembla que l'altre es va deixant morir. En els documentals de la tele (en aquest cas a Esport3, on no només fan esports, per si no ho sabien) encara s'aprenen coses, o si més no s'hi troben informacions que et fan rumiar o que a vegades fins i tot et commouen, com aquesta.
No sé ben bé si això ve gaire al cas en aquest article en què volia parlar de la manifestació de dissabte a Barcelona pels refugiats, però com que tinc el costum de fer-me venir bé les coses que m'interessen, m'ho faig venir bé dient que em sembla una bona metàfora per explicar la força de l'amor en la relació entre éssers de qualsevol espècie. Fins i tot la humana. I sobre la interdependència que tenim els uns dels altres. Dissabte vaig ser a la manifestació i, com les últimes grans manifestacions que s'han fet en aquest país, em va agradar el fet que tanta gent es mobilitzi al voltant d'una idea positiva, d'un bon sentiment. Com en la ficció, en la realitat els bons sentiments no venen. És molt difícil fer bona literatura o una bona pel·lícula sobre bones intencions i coses bones. Ven més el mal i la truculència. També en la realitat. És més fàcil mobilitzar-se contra algú o contra alguna cosa. La protesta requereix menys esforç que la reivindicació. La manifestació de dissabte era sobretot reivindicativa. La idea concreta és la necessitat d'atendre la gent que s'està morint ara i aquí al costat mentre fuig de la guerra i la mort a casa seva. Apel·lava, doncs, a la dignitat de les persones, a la necessitat de la bona convivència, a la responsabilitat política i social, a l'humanisme més bàsic. A mi això em commou. Sobretot quan estàs enmig de tanta gent amb la mateixa actitud, com va tornar a passar dissabte.
Després ja ve la realitat més crua a fer-te tocar de peus a terra, sobretot quan et preguntes de què servirà aquesta gran manifestació. Ja ens coneixem i ja sabem on som, i és clar que amb el govern (i alguna teòrica oposició) que hi ha a Espanya no servirà de res.
Per això també penso que la manifestació de dissabte, com les altres grans manifestacions populars que s'han fet en aquest país, va de construir. De deixar d'intentar reformar el que és irreformable. Ja fa anys que ho dic. No hi ha a l'Estat espanyol cap projecte polític més social que el de la independència de Catalunya. No és només un projecte polític. És també el projecte més viable per viure en un estat més just, més igualitari, més digne, més acollidor. Un país que ja fa temps que no va contra ningú, sinó a favor de la gent. Vingui d'on vingui.
