Copenhaguen 2009

El secre­tari gene­ral de l'ONU ha decla­rat en relació amb la con­ferència del desem­bre sobre el canvi climàtic a Copen­ha­guen: «Hem de mobi­lit­zar les volun­tats sufi­ci­ents per arri­bar a un acord ambiciós. Si no ho fem cau­sa­rem danys catastròfics a la huma­ni­tat.» Mal­grat això, l'acord es veu difícil i llunyà perquè la pre­tensió dels països desen­vo­lu­pats de limi­tar les emis­si­ons dels països en desen­vo­lu­pa­ment xoca amb la volun­tat d'aquests de no limi­tar el seu crei­xe­ment econòmic i de no fer-lo més car. La posició de la Xina, el país més con­ta­mi­nant del pla­neta, i l'Índia, que només emet el 30% del diòxid de car­boni que emet la Xina, és comuna i ferma: els països desen­vo­lu­pats han de reta­llar el 40% de les seves emis­si­ons el 2020 en relació amb el 1990 i han de pagar als països en desen­vo­lu­pa­ment un 1% del seu PIB anual per aju­dar-los a mobi­lit­zar mesu­res per reduir les emis­si­ons. Aquesta demanda fa impos­si­ble arri­bar a curt ter­mini a un acord. Mai els països desen­vo­lu­pats, és a dir la UE i els EUA, accep­ta­ran aquesta petició.

Una política alter­na­tiva seria fixar límits a les emis­si­ons i obli­gar aquells països que les ultra­pas­sen a com­prar drets d'emissió a aquells que no arri­ben als seus topalls. Però aques­tes polítiques xoquen altre cop amb la volun­tat decla­rada de no accep­tar límits fixos per part dels països en vies de desen­vo­lu­pa­ment com ara la Xina.

Límits mòbils per als estats en funció del seu nivell de renda poden aju­dar a fer com­pa­ti­ble el crei­xe­ment i la limi­tació de la pol·lució. Res impe­di­ria que el límit d'emis­si­ons a la Xina es fixés per habi­tant en funció del PIB, és a dir, els països més pobres poden con­ta­mi­nar més i els més rics, menys. Aquest acord no impe­di­ria el desen­vo­lu­pa­ment dels països pobres però limi­ta­ria pro­gres­si­va­ment més les seves emis­si­ons quan la renda creixés.

Hi ha objec­tius impos­si­bles, com ara els fixats pel G-8: tallar les emis­si­ons el 2050 a la mei­tat de les del 1990. Això resulta inas­so­li­ble, sig­ni­fi­ca­ria que els països desen­vo­lu­pats reduïssin les seves emis­si­ons a 0 i els països en desen­vo­lu­pa­ment, al 50% de les que ara tenen. Aquests objec­tius exces­sius no aju­den a arri­bar a acords, gene­ren escep­ti­cisme i donen la raó als que mani­fes­ten la inu­ti­li­tat pràctica d'aques­tes polítiques.

Si no fos pos­si­ble arri­bar a com­pro­mi­sos ferms entre els estats en un ter­mini curt, almenys hau­ria de ser-ho con­sen­suar mesu­res d'estalvi energètic incen­ti­vant pro­gra­mes energètics menys con­ta­mi­nants. És més fàcil pri­o­rit­zar polítiques que fixar límits, i pos­si­ble­ment la pri­mera és una mesura prèvia a la segona.

Els països neces­si­ten plans dife­rents per con­te­nir les seves emis­si­ons. La Xina ha de reduir la uti­lit­zació de carbó de baixa qua­li­tat en ins­tal·laci­ons ine­fi­ci­ents tèrmi­ca­ment; l'Índia, on més del 30% de la població no té elec­tri­ci­tat, hau­ria d'impul­sar xar­xes de dis­tri­bució intel·ligents basa­des en el desen­vo­lu­pa­ment de software, en què el país té una evi­dent for­ta­lesa; el Bra­sil i Indonèsia hau­rien de reduir la seva des­fo­res­tació, causa prin­ci­pal de les seves emis­si­ons, la qual cosa fa neces­sari impul­sar tec­no­lo­gies agrícoles més efi­ci­ents i defi­nir la pro­pi­e­tat dels ter­renys, que quan no exis­teix per­met la des­trucció d'un bosc que en defi­ni­tiva no és de ningú.

Els pro­ble­mes de veri­fi­cació i de con­trol jun­ta­ment amb les mesu­res san­ci­o­na­do­res pels incom­pli­dors són difícils de dur a terme per la manca d'estàndards i sis­te­mes de mesu­ra­ment, sobre­tot als països en desen­vo­lu­pa­ment, i per manca d'auto­ri­tat san­ci­o­na­dora inter­na­ci­o­nal. Qui podria mul­tar la Xina perquè con­ta­mina massa?

A Copen­ha­guen cal recor­dar els anys que es van neces­si­tar per arri­bar al pri­mer trac­tat de comerç inter­na­ci­o­nal, GATT, el 1948, o al trac­tat de no pro­li­fe­ració d'armes nucle­ars a par­tir del 1950; per tant s'ha d'accep­tar una política de pas­sos petits que facin pos­si­ble acords en el futur.

Ser massa ambiciós és apun­tar al des­as­tre, però si el món desen­vo­lu­pat accepta aju­dar el que no ho està perquè aquest con­troli les seves emis­si­ons vin­cu­la­des al seu crei­xe­ment, si es pac­ten i s'acor­den els sis­te­mes de mesu­ra­ment i es defi­nei­xen els pro­jec­tes que han de rebre pri­o­ritària­ment suport gover­na­men­tal a cada estat en funció de les seves fonts de con­ta­mi­nació, s'haurà fet un gran pas enda­vant.

No hi ha dubte que una política glo­bal efi­ci­ent per reduir les emis­si­ons del món és acon­se­guir l'acord entre els estats en les cinc mesu­res que s'han defi­nit com a pri­o­ritàries: miti­gació, adap­tació, finançament, tec­no­lo­gia i cre­ació d'una visió futura comuna per a la coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal. És sobre aques­tes grans línies d'actu­ació que es poden acon­se­guir acords, perquè és massa aviat per limi­tar i san­ci­o­nar; els interes­sos dels països són encara massa diver­gents.

El camí és llarg però és ine­vi­ta­ble recórrer-lo; la gene­ro­si­tat de tots i l'exem­ple dels que més tenen són neces­sa­ris per com­plir amb els objec­tius. L'alter­na­tiva és la catàstrofe, tal com ho plan­teja el secre­tari gene­ral de l'ONU.