Agarrotar, inhabilitar

Pro­ba­ble­ment, avui Sal­va­dor Puig Antich seria un jubi­lat de 68 anys. Però no. Qua­ranta-tres anys després d'aquell 2 de març de l'any 1974, el Tri­bu­nal Suprem con­ti­nua con­si­de­rant que no hi ha motius per recon­si­de­rar aquell assas­si­nat d'estat, fent-se còmplice i suc­ces­sor de la justícia podrida de la dic­ta­dura fran­quista. Els Joglars fa qua­tre dècades i el peri­o­dista Jordi Panye­lla fa tres anys han des­crit, nítida­ment, com fun­ci­o­na­ven aquells tri­bu­nals i el des­ver­go­nyi­ment insul­tant dels fun­ci­o­na­ris i mili­tars que van col·labo­rar amb aquell deco­rat hipòcrita fins aca­bar posant l'argo­lla del gar­rot vil al coll d'aquell jove de 25 anys. La soci­e­tat cata­lana té un judici fet sobre aquell judici.

El Tri­bu­nal Suprem que dona per bo el con­sell de guerra a Sal­va­dor Puig Antich és la mateixa ins­ti­tució que ha ocu­pat la major part d'aquesta set­mana jut­jant l'excon­se­ller Fran­cesc Homs per haver posat les urnes el 9 de novem­bre del 2014. Els magis­trats i fis­cals que s'asse­uen en aque­lles buta­ques for­men part de la mateixa legi­ti­mi­tat que deriva de la dic­ta­dura, pas­sant per una reforma política que no va moure ni un poli­cia ni un jutge del lloc que li havia assig­nat el fran­quisme. L'ori­gen de la decisió que va exe­cu­tar Fran­cesc Homs és un pro­grama elec­to­ral i unes ins­ti­tu­ci­ons impe­ca­ble­ment democràtiques, com ho són les cata­la­nes. El poder dels magis­trats que repri­mei­xen ve, única­ment, de la con­tinuïtat de l'Estat espa­nyol.

Gar­rot vil i inha­bi­li­tació no es poden com­pa­rar en atro­ci­tat, evi­dent­ment. Però sí en intenció. Són la manera, en un esce­nari històric i en l'altre, de man­te­nir en el poder tota una estruc­tura que inclou els matei­xos magis­trats i fis­cals que dema­nen i dic­ten sentències con­tra els que s'hi enfron­ten. El moment és dife­rent, òbvi­a­ment, però la història és la mateixa.