Opinió

Tribuna

Trampes de l'apreciació

“L'univers ens pica l'ullet contínuament i, no satisfets amb no acabar-lo d'entendre, els humans encara ens entretenim amb els nostres propis paranys lingüístics

Fa algu­nes nits, en un moment de relax final del dia, vaig ater­rar a una tele on pas­sa­ven un repor­tatge sobre ovnis; ufos, en diuen en anglès, com tots vostès saben, “Uni­den­ti­fied Flying Object”, o sigui “objec­tes volants no iden­ti­fi­cats”. El repor­tatge gro­gue­java d'una manera deli­ci­osa, amb sen­tors de sèrie B d'anys sei­xanta i setanta del segle pas­sat, amb tes­ti­mo­nis més o menys trau­ma­tit­zats, científics, polítics i mili­tars reti­rats d'attrezzo sur­fe­jant entre l'eso­te­risme de via estreta i la ciència ficció de via encara més estreta, amb d'altres en el paper de l'escèptic per fer-ho una mica més dige­ri­ble.

Més enllà del simpàtic dis­ba­rat gene­ral, n'hi havia un de semàntic que em va cri­dar espe­ci­al­ment l'atenció: tots els que inter­ve­nien es refe­rien al que havien vist en ter­mes de “això que es va veure era un ovni o no ho era?”. Em sem­bla incon­tro­ver­ti­ble que, fins que no has iden­ti­fi­cat què és, si ate­nem estric­ta­ment a la defi­nició, la cosa volant és un objecte no iden­ti­fi­cat, per tant un ovni, i en el moment en què se sap què és, deixa de ser-ho, resulti ser el que sigui. Però fent ús d'una mena de sinècdo­que de difícil jus­ti­fi­cació, tot­hom iden­ti­fica sense pen­sar-s'hi “ovni” amb “nau extra­ter­res­tre”, igno­rant olímpi­ca­ment que la lògica deter­mina que, encara que després des­co­brim que era un glo­bus sonda, un feno­men mete­o­rològic, etcètera, fins aquell moment havia estat un ovni. Alguns dis­cur­sos reblen el des­propòsit dient: “No era un ovni, era un avió expe­ri­men­tal.”

La Història és plena de tan­tes con­ven­ci­ons cir­cums­tan­ci­als que s'han con­ver­tit en cate­go­ries que un acaba pre­gun­tant-se fins a quin punt aquest no és el meca­nisme bàsic del conei­xe­ment, o com a mínim un dels bàsics. És sabut per tot­hom que el con­cepte “metafísica” el va inven­tar un copista –no pas Aristòtil–, sense ànim de deno­tar con­cep­tu­al­ment el lli­bre, sinó amb l'únic afany de situar-lo mate­ri­al­ment, amb espe­rit de bibli­o­te­cari –tot sigui dit amb tots els res­pec­tes–, al cos­tat dels trac­tats de física. Aquest “més enllà de la física” no prové d'una intenció cate­go­rit­za­dora, sinó de la neces­si­tat d'esta­blir una dis­tinció pràctica. Al marge de com hi podien haver inci­dit abans Ana­xi­man­dre, Heràclit, Parmènides, Plató, era cons­ci­ent el copista d'estar mane­jant una dis­ci­plina aca­bada de néixer com a tal? Cons­truir rea­li­tats ide­als damunt d'hipòtesis teòriques –perdó per la redundància, però crec que calia– des­do­bla contínua­ment el món en entelèquies.

La per­cepció no és una facul­tat innata, sinó una dis­ci­plina que s'ense­nya i s'aprèn en els pri­mers anys de vida. En un cèlebre i bonic assaig, Atra­pant la llum –recent­ment ree­di­tat a Ata­lanta, tot i que aquest cro­nista el coneix d'una tra­ducció de 1994 de l'edi­tor Andrés Bello–, Art­hur Zajonc explica i docu­menta amb casos clínics com la vista com a regis­tre per­cep­tiu no és un meca­nisme objec­tiu com la càmera fotogràfica, sinó una facul­tat que s'educa, una dis­ci­plina fisiològica. Hi ha diver­sos casos de per­so­nes amb un pro­blema mecànic als ulls, irre­so­lu­ble quan van néixer, però no després dels avenços de la medi­cina i la tec­no­lo­gia al pas dels anys; doncs bé, quan el pro­blema físic als ulls s'ha pogut resol­dre, el resul­tat no ha estat el mira­cle que veiem a les pel·lícules, sinó que l'indi­vidu con­ti­nu­ava sense veure res, perquè no tenia el cer­vell con­fi­gu­rat per pro­ces­sar la infor­mació que els ulls li envi­a­ven a través dels impul­sos ner­vi­o­sos. I com més avançada l'edat, pit­jor.

Aquesta rea­li­tat obre una expec­ta­tiva real­ment nova sobre la idea que els humans tenim de nosal­tres matei­xos, sobre la dis­tinció entre objec­ti­vi­tat i sub­jec­ti­vi­tat, molt més feble del que es creia fa uns anys, o fins i tot insig­ni­fi­cant l'objec­ti­vi­tat. Ten­dim a donar per bona la visió humana perquè la càmera fotogràfica ens pro­por­ci­ona la mesura de la seva “objec­ti­vi­tat”. Però efec­tes de totes menes es pro­du­ei­xen amb els apa­rells fotogràfics i les màqui­nes de cine, de vídeo, etcètera. Estem segurs que la nos­tra visió és cor­recta i objec­tiva perquè la cor­ro­bora la màquina fotogràfica? Estem segurs que no hem ajus­tat la pre­tesa objec­ti­vi­tat de la màquina fotogràfica a la forma de repre­sen­tació coin­ci­dent amb la nos­tra visió?

I el que val per la visió, no val per d'altres paràmetres de la per­cepció? I de les dis­tin­ci­ons con­cep­tu­als de la per­cepció? L'uni­vers ens pica l'ullet contínua­ment i, no satis­fets amb no aca­bar-lo d'enten­dre, els humans encara ens entre­te­nim amb els nos­tres pro­pis paranys lingüístics. Sort que de tota aquesta con­fusió ens con­for­mem a dir-ne “vida”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 2 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia