El Miracle

Tant sen­tir-ne par­lar i saber-ne la importància, i no havia estat mai al Mira­cle, el gran san­tu­ari del Sol­sonès. L'església té un retaule bar­roc tan volu­minós, obra de Car­les Morató, que per­met la cir­cu­lació per dins, i és com si et pas­se­ges­sis pel deco­rat d'una òpera de Vicent Martín i Soler. Anava a dir de Mozart, però aquest altre Mozart és dels nos­tres, era valencià, i a Viena i a Itàlia va arri­bar a eclip­sar el Mozart autèntic, del qual va ser un amic més sin­cer que Sali­eri. Mozart va incor­po­rar al Don Gio­vanni una pàgina d'Una cosa rara de Martín i Soler, i tan amics. Fi de la inserció eru­dita. Som a l'església i als jar­dins del Mira­cle, i Viena cau lluny. O no tant: en aquesta església on es fan con­certs, ja hi ha por­tat Jordi Savall la seva versió d'Una cosa rara? No és una obra reli­gi­osa, però té dau­rats, replecs i ama­ga­talls com els del labe­rint bar­roc.

Pels jar­dins em trobo una amiga de tota la vida. M'explica que forma part d'un grup que ha vin­gut a un recés espi­ri­tual. Al matí van a veure com surt el sol, al ves­pre com es pon i en mig assis­tei­xen a con­ferències o fan acti­vi­tats manu­als o de cames que els dei­xen nous. Els mem­bres del grup no són forçosa­ment cre­ients: “Tot­hom per on l'enfila; cadascú se sap què hi ve a tro­bar.” Abans havia pas­sat per la col·legi­ata romànica de Sant Vicenç, enfi­lada al cim del cas­tell de Car­dona. Quan la vaig visi­tar per pri­mer cop, fa una pila d'anys, era un cen­tre de romi­atge artístic i també religiós. Ara es dona molt relleu al fet que el cas­tell capi­tulés el 18 de setem­bre de 1714, vuit dies més tard de la cai­guda de Bar­ce­lona. En un pilar, una placa recorda que el recinte és patri­moni fílmic euro­peu perquè Orson Welles hi va situar Cam­pa­na­des a mitja nit amb tex­tos de Shakes­pe­are. En els recin­tes sagrats, les devo­ci­ons can­vien, es mul­ti­pli­quen i es bar­re­gen.

Dino bé en el res­tau­rant del Mira­cle. L'han aga­fat uns joves que per la imatge cor­po­ral, la indu­mentària i l'acti­tud jo diria que sim­pa­tit­zen amb la CUP. La carta conté els prin­ci­pis que il·lumi­nen el men­ja­dor i la cuina: l'aigua de taula és de l'aixeta, no hi ha esto­va­lles perquè la bugada mal­met el medi ambi­ent, els ali­ments són del país... Quan sem­bla que de la barba del cam­brer hagi de sor­tir una veu adusta, resulta que és tota ama­bi­li­tat, com­par­tida pel cui­ner dels tatu­at­ges i la cam­brera del ser­rell. Els cli­ents són més del PDe­CAT o d'ERC, i tenen una edat. L'har­mo­nia és per­fecta, pas­sa­des les reticències ini­ci­als d'uns cap als “anti­sis­tema” i d'aquests cap als que havien de llençar a la pape­rera de la història. Al Mira­cle con­vi­ven­cial aquell mig­dia sem­blava que els que han de parar la inde­pendència esti­gues­sin a punt d'acon­se­guir l'objec­tiu o que ja l'havien acon­se­guit del tot.