La cosa

Vaig comp­tar cinc vega­des la paraula cosa en el text que el pre­si­dent Puig­de­mont i el vice­pre­si­dent Jun­que­ras van publi­car diu­menge pas­sat recor­dant que a Cata­lu­nya el referèndum és irre­nun­ci­a­ble. Com més de tres de cada qua­tre cata­lans, jo també estic d'acord en el que hi deien, no tant, però, en l'ús com a comodí –jòquer, també en diuen– de la paraula cosa. Escriure-la cinc cops en un text d'uns set mil caràcters és exa­ge­rat. Fa que perdi en pro­fun­di­tat, en con­creció i en mati­sos. Avui, que som, diuen, també a la recta final del Procés i que part de la munició que es dis­para és a còpia de publi­car arti­cles, val la pena esme­nar-ho. En el pri­mer cas, hau­rien pogut escriure acord. En el segon, fet. En el ter­cer, situ­ació. En el quart, cosa ja m'està bé. En el cinquè, és més com­pli­cat; jo hi hau­ria escrit pot­ser con­clusió o pot­ser pre­missa. Tal com sabem tots els que esti­mem o que ens interes­sem per les llengües, els par­lants ten­dim sem­pre a la como­di­tat d'uti­lit­zar parau­les comodí com cosa. I no cal perquè, com passa també en l'ús exces­siu dels verbs car­dar o fotre, en subs­ti­tu­ei­xen mol­tes d'altres. Ens fan, doncs, més pobres lingüísti­ca­ment i ens acos­ten a un món d'una­ni­mi­tats i de gene­ra­lit­za­ci­ons tan vagues com els referèndums. És per això que el referèndum de què par­la­ven en aquell arti­cle, el referèndum en què estem d'acord més de tres de cada qua­tre cata­lans, el referèndum que el govern con­vo­carà aquest any és un punt de par­tida i no d'arri­bada. Perquè, entre els que neguen el dret a con­vo­car-lo, orga­nit­zar-lo i fer-lo, què hi ha? L'interès que con­ti­nuem opri­mits en una cons­ti­tució que els afa­vo­reix, la volun­tat de man­te­nir una ficció d'uni­tat que fa segles que ha d'apun­ta­lar-se en l'engany, en l'exèrcit o en els tri­bu­nals, però no en la lli­ber­tat dels que trien què volen ser. Ells encara en diuen Espa­nya. N'aca­ba­rem dient la cosa.