La tristesa del ‘TBO'

Intento sen­tir nostàlgia pel TBO, ara que se cele­bra el cen­te­nari de la publi­cació d'aquesta revista infan­til, i no em surt. L'oncle quios­quer me'l sub­mi­nis­trava cada set­mana, jun­ta­ment amb les publi­ca­ci­ons també infan­tils de Bru­guera, però, tot i la insistència, l'adhesió no va ser pos­si­ble. Tro­bava que els dibui­xants, fora dels expres­sius Coll i Muntañola, eren flui­xos. Coll es va suïcidar i Muntañola es pro­di­gava poc. De vega­des, la revista publi­cava plan­xes anti­gues, d'abans de la guerra, pot­ser perquè li havia fallat un dibui­xant a última hora. Apa­rei­xia lla­vors Opisso, i Opisso sí que era dels grans. Opisso: de la lleva de Cor­net, Apa, Jun­ceda... dels dibui­xants immi­llo­ra­bles que per haver col·labo­rat en revis­tes de la República i haver-se sig­ni­fi­cat com a cata­la­nis­tes van ser pri­vats de l'ofici aca­bada la guerra. El meu pare, dibui­xant de còmics que Bru­guera conduïa al mer­cat britànic, un dia va anar a visi­tar Jun­ceda a casa seva, prop de la Ram­bla de Bar­ce­lona. En va tor­nar com si en el seu admi­rat mes­tre, i en bona part el res­pon­sa­ble de la seva vocació, hagués obser­vat tota la deso­lació de la der­rota. “La nos­tra època s'ha aca­bat”, li va dir. També va anar a veure Opisso. Li va orde­nar una mica el pis i li va dei­xar unes mone­des per a un cafè amb llet calent.

La secció Los inven­tos del TBO no em deia res. Un cop vista una màquina volu­mi­nosa que ser­via per tallar les ungles, dei­xava d'impres­si­o­nar-me la set­mana següent una màquina de les matei­xes dimen­si­ons que tenia per fina­li­tat gra­tar la picor de l'esquena.

Quan lle­gia el TBO em pen­sava que dei­xava La fami­lia Uli­ses a mit­ges perquè con­te­nia massa lle­tra. Més tard ho vaig rumiar: no m'era creïble que aque­lla família que anava amunt i avall de Bar­ce­lona, que cele­brava les revet­lles de Sant Joan en un ter­rat del Poble­nou i que per Nadal se ser­via escu­de­lla i carn d'olla no parlés en català com a casa meva. Hi havia mol­tes famílies, lla­vors, que s'havien pas­sat al cas­tellà perquè feia fi o feia ven­ce­dor. La Uli­ses no res­po­nia a aquest patró, i havia de par­lar en català per força. Si no, no era la família repre­sen­tada. L'àvia pro­nun­ci­ava parau­les estra­nyes. Terenci Moix va dir que eren les cata­la­na­des de qui no sap el cas­tellà, i ho va aca­bar d'espat­llar. Qui­nes cata­la­na­des havia de dir si ja es veia que només podia par­lar en català als fills i nets? Si de cas el cas­tellà amb cata­la­na­des hau­ria d'haver estat pri­va­tiu de la Lolín, la filla sol­tera obses­si­o­nada a picar alt i adap­tar-se a la situ­ació.

Men­tre que les publi­ca­ci­ons de Bru­guera ama­ga­ven l'ori­gen, el TBO era ell mateix una cata­la­nada: una revista pen­sada en català que par­lava en cas­tellà, des de l'inici cen­te­nari i després per aco­mo­dació a la impo­sició lingüística. Era petit però ja veia que el set­ma­nari fes­tiu feia més aviat tris­tesa.