José Milicua

El 21 de maig de 2013 moria a Bar­ce­lona José Mili­cua Illar­ra­mendi (Oñate, 1921). For­mat a Bil­bao i Bar­ce­lona, Mili­cua va ser un gran his­to­ri­a­dor de l'art, poc cone­gut aquí i àmpli­a­ment reco­ne­gut a fora. Un expert amb conei­xe­ment, sen­si­bi­li­tat i intuïció que era capaç de cata­lo­gar, fit­xar i atri­buir obres de difícil clas­si­fi­cació i que va esten­dre el seu conei­xe­ment per totes les èpoques artísti­ques si bé el seu camp d'exper­tesa pre­fe­rit eren els autors de la pin­tura clàssica espa­nyola: Ribera, El Greco, Velázquez, Zur­barán, però també Goya i Cara­vag­gio, per esmen­tar autors d'èpoques i pro­cedències dife­rents, en un esment que no fa justícia als seus vastíssims camps d'interès. Mili­cua, dei­xe­ble de Roberto Longhi, era capaç de trans­me­tre passió i conei­xe­ment per l'art i va fer d'aquesta capa­ci­tat el fona­ment de la seva tasca docent uni­ver­sitària.

Ara Artur Ramon ha aple­gat una tria molt sig­ni­fi­ca­tiva dels seus tex­tos: José Mili­cua. Ojo crítico y memo­ria visual. Escri­tos de arte (Cen­tro de Estu­dios Europa Hispánica, 2016), introduïda prèvia­ment amb apro­xi­ma­ci­ons al mètode Mili­cua (Artur Ramon i M. Rosa Vives), la relació de Mili­cua amb el Museu del Prado (Javier Portús i Leti­cia Ruiz), un home­natge de Fer­di­nando Bologna i un retrat des de la pro­xi­mi­tat de Pablo Mili­cua. El con­junt dels tex­tos de Mili­cua es com­pleta amb una cro­no­lo­gia biogràfica (M. Rosa Vives), una bibli­o­gra­fia com­pleta (Elena Cenal­mor i Clara Beltrán), un epíleg del mateix Artur Ramon que inclou una extensa i sucosa entre­vista, un àlbum fotogràfic i el cor­res­po­nent índex onomàstic.

El volum és d'una gran con­sistència intel·lec­tual i d'extrema uti­li­tat i posa sobre­tot de mani­fest que massa sovint les coses accessòries pas­sen injus­ta­ment al davant de les coses impor­tants.