Cròniques de la corrupció

1. “Si el pro­pi­e­ta­rio está dis­pu­esto a ven­der a un pre­cio com­pe­ti­tivo, antes de reca­li­fi­car, bien –deia el Gran Pro­mo­tor–; si no, tengo dos opci­o­nes. Pri­mera, firmo un con­ve­nio, una soci­e­dad, para cuando ese suelo rústico lo con­vir­ta­mos en edi­fi­ca­ble o ter­ci­a­rio. Si lo hago así, en la soci­e­dad, el dueño del ter­reno tiene la parte más pequeña, y sigo man­dando yo […] Tengo como con­sul­to­res a catedráticos de arqui­tec­tura, un con­ve­nio con la uni­ver­si­dad, me manda beca­rios para los infor­mes de impacto, y hago un bien común. La segunda opción es colo­car mi con­ce­jal en Urba­nismo, si puedo, o pagar al que haya. Hasta ahora, lo esta­mos con­si­guiendo sin pro­ble­mas […] La soci­e­dad que os pro­pongo es para hacer cosas y ganar dinero. Una soci­e­dad que no hace cosas, no vale la pena, es muy caro cons­ti­tuirla y se ha de ren­ta­bi­li­zar. Tengo muc­hos ami­gos en los gran­des par­ti­dos; hoy mismo me han lla­mado el C. y la A. […] Para fina­les de mes, hemos de tener algún acu­erdo con el pro­pi­e­ta­rio. Ese es el obje­tivo. Acu­erdo con algún pro­pi­e­ta­rio para poder fir­mar. En 15 días tene­mos que tener infor­mación de las pri­me­ras ges­ti­o­nes. […].” Par­la­ven del barri de la Salut de Bada­lona, on hi havia molts pisos pas­tera. Al car­rer, els veïns, ati­ats pels García Albiol i com­pa­nyia, volien fer fora els “gita­nos roma­ne­sos” acu­sats d'“inci­visme”. Que­da­ven lluny els últims anys del fran­quisme, quan els de la Salut van sor­tir al car­rer a rei­vin­di­car fonts, cla­ve­gue­res, esco­les, car­rers asfal­tats… Les clas­ses popu­lars encara conei­xien la soli­da­ri­tat; la gent del Gurugú con­ti­nu­a­ven vivint en coves, i les bar­ra­ques de Sis­trells roma­nien com als anys cin­quanta. Ales­ho­res, no hi havia pisos pas­tera, sinó per­so­nes neces­si­ta­des. No tot­hom va enten­dre, a la Salut i a Arti­gas, que fes­sin el barri de Sant Roc, amb tots els bar­ra­quis­tes que no volia Bar­ce­lona. Quan va arri­bar tanta gent als anys cin­quanta i sei­xanta, tam­poc no es par­lava de pisos pas­tera, sinó de soter­ra­nis, on encara podies veure mares fent la higiènica tasca d'espo­llar les seves cri­a­tu­res i xicots caçant rates pels pas­sa­dis­sos. Ningú no els cri­dava l'atenció: prou càrrega por­ta­ven a sobre. Ningú no cri­dava, als bar­ris d'arri­bada bada­lo­nins, “anda­lu­sos, no”, “extre­menys, no”, “mur­ci­ans, no”. Perquè, tot amb tot, eren “pobres” i “cris­ti­ans”, i molts d'ells pro­ce­dien dels matei­xos pobles que els que ja tenien ofici a la indústria. Els gita­nos d'ales­ho­res encara cor­rien pels des­cam­pats aixe­cant pol­se­guera amb mules afa­ma­des. Però aquests gita­nos d'ara eren “roma­ne­sos” i “incívics”, no espo­lla­ven les seves cri­a­tu­res, però “emmer­da­ven” les esca­les veïnals. ¿Tots “gita­nos”? ¿Tots “roma­ne­sos”? ¿Tots “incívics”? ¿Qui deia que no hi ha drets col·lec­tius, sinó indi­vi­du­als? Quan veies gent ves­tint jaque­tes de pell i bufan­des de caix­mir, que encapçala­ven mani­fes­ta­ci­ons cri­dant pels alta­veus con­tra la gent pobra, t'ado­na­ves que alguna cosa s'havia tras­to­cat. “Deu ser la glo­ba­lit­zació”, vaig pen­sar.

2. Eren tres comen­sals a taula. Un matri­moni i un home que duia un pegat a l'ull esquerre. Gent gran. “Es va com­prar un prin­ci­pal al car­rer Còdols –va dir l'home del pegat a l'ull– de més de 500 metres qua­drats, no vegis, que abans hi havia dues pen­si­ons, fet una merda, que estava... Amb qua­tre quar­tos, li va ren­tar la cara i n'ha tret més de 200 qui­los; i uns quants anys abans havia com­prat per dos rals el pis que té al pas­seig de Gràcia, 175 metres qua­drats, va pagar-ne 30 mili­ons fa uns divuit anys, una part en negre... però, és clar, era d'una soci­e­tat amb més forats que un for­matge i, quan van veure que aquest por­tava inten­ci­ons i pela fresca, se'l van treure de sobre, sí, home, el pis... Que ara li han taxat en un milió i mig d'euros [...]. I després té la casa de la Flo­resta –va afe­gir la dona–, que és una torre que no val gaire, però que està en un ter­reny enorme, amb més de cin­quanta pins. A la seva ger­mana, la tia Pas­cu­ala, el G., sí, home, el juga­dor de fut­bol del Barça, li va fer un fill que no li va donar el seu nom, van dir que ella l'havia adop­tat, però, sí, la va aju­dar força i, en morir, li va dei­xar al noi el pis, que ara també deu val­dre un imperi. Fa dos anys va com­prar un pis per on paren les putes, bé, o els tran­ves­tits, per l'Arc del Tea­tre, un pis gran, des­ba­lles­tat, ple de merda, però el va arre­glar una mica, l'hi van pin­tar uns pakis del barri i li ha que­dat la mar de bé, que el té llo­gat per mil euros [...]. Bé, tinc una noieta del Perú que em fa el més gros, em neteja els vidres i això; hi he tin­gut sort, li pago 6 euros a l'hora i l'espa­vilo perquè apro­fiti el temps...”