El medaller català

D'aquí uns dies seran lliu­ra­des les creus de Sant Jordi anun­ci­a­des dimarts pas­sat després que s'hagues­sin apro­vat pel Con­sell Exe­cu­tiu. La Creu de Sant Jordi és una alta dis­tinció del meda­ller català. Un pèl infe­ri­ors a la meda­lla d'or, els bene­fi­ci­a­ris de la qual reben el tracte d'Excel·lentíssim Senyor. Menys Jordi Pujol, a qui la hi van haver de reti­rar per motius d'escàndols de cor­rupció. A Fèlix Millet, també li van haver de reti­rar la Creu de Sant Jordi. Com també a l'expre­si­dent de l'Ami­cal Maut­hau­sen Enric Marco. El per­so­natge es va avançar i va deci­dir retor­nar la Creu de Sant Jordi a la Gene­ra­li­tat abans que el govern català li comu­niqués ofi­ci­al­ment l'anul·lació de l'acte d'entrega del guardó. El fet es va pro­duir quan va reconèixer que mai no havia estat inter­nat en un camp de con­cen­tració nazi i que havia estat trenta anys men­tint amb aquesta qüestió. Javier Cer­cas en va escriure una bona història: L'impos­tor, dura­ment cri­ti­cada pel prin­ci­pal pro­ta­go­nista de la història, que va al·legar que no s'hi veia retra­tat i que es creia uti­lit­zat per l'autor.

Un cop fora­gi­ta­des les ove­lles negres del meda­ller català i havent d'adme­tre que sovint s'escu­llen els pre­mi­ats per “quo­tes” pro­fes­si­o­nals i per cri­te­ris des­co­ne­guts, per cri­te­ris de con­veniències i sense pas­sar per con­cur­sos de mèrits, etc., cal­dria dir que tenir un bon meda­ller català és una bona apor­tació. Una bona fórmula perquè un país pugui pujar als altars deter­mi­nats per­so­nat­ges i enti­tats que en la seva feina diària esde­ve­nen refe­rents. Tot això en uns moments en què no es va sobrat de lide­rat­ges. És bo i neces­sari que siguin reco­ne­guts amb el for­mat meda­lla per­so­nat­ges que, lluny d'allò que es pugui opi­nar de la seva tasca, han fet vida de la seva feina com és el cas entre d'altres d'en Josep Cuní, en Lluís Roura, en Gui­llem Ter­ri­bas, la Gim­pera, la Men­gual, el Dr. Padrós, Romà Cuyàs, l'actor Josep Maria Pou o Carme Chacón –a títol pòstum– i tants d'altres que ser­vei­xen de mirall.