De Rams a Resurrecció

Dos kamika­zes es van fer escla­tar en dues esglésies cop­tes d'Egipte el diu­menge de Rams i van pro­vo­car un reguit­zell de morts que ISIS es va afa­nyar a rei­vin­di­car com a part del seu exe­cra­ble lle­gat a la negació de la dig­ni­tat humana. Per des­comp­tat van tenir a punt, com sem­pre ha fet el ter­ro­risme, una expli­cació molt tra­vada de les raons polítiques que jus­ti­fi­quen aques­tes for­mes de violència extrema, una violència que malau­ra­da­ment hi ha gent que ha estat capaç d'enten­dre, amb el blin­datge tou que dona no aga­far les armes; com en una mena de col·lec­tiu “la vaig matar perquè era meva”, aquest entorn com­pren­siu ha fet durant segles pos­si­ble la indi­ferència del món, i con­tem­porània­ment fins i tot els estu­dis de supo­sats intel·lec­tu­als brin­dats a fer-los de faci­li­ta­dors i sovint becats amb escreix per cen­tres d'inves­ti­gació. Uns estu­dis que aca­ben sepa­rant ter­ro­rista i assassí fins i tot en con­texts on les ins­ti­tu­ci­ons polítiques fun­ci­o­nen de manera accep­ta­ble, millo­ra­ble sem­pre, però sens dubte accep­ta­ble.

Comença la Set­mana Santa, símbol de la redempció del món per la via del sacri­fici insu­pe­ra­ble, però que llu­nyans ens són els morts llu­nyans! Ni que sigui els que sabem mino­ria reli­gi­osa en un món que els és hos­til i que fa d'ells màrtirs moderns sense glòria mediàtica; ni que sigui aquells que cul­tu­ral­ment ens hau­rien de ser més pro­pers perquè més pro­per al pro­jecte euro­peu és el cris­ti­a­nisme que ha estat capaç de lle­gar al món el mis­satge de justícia social i soli­da­ri­tat amb els des­fa­vo­rits de la terra que trufà de radi­ca­li­tat huma­nista l'Evan­geli. Ha estat fàcil vin­cu­lar la religió a obs­cu­ran­tis­mes cle­ri­cals o intri­gues vati­ca­nes i igual­ment fàcil, arran d'això, obli­dar que moren per­so­nes pel fet de pro­fes­sar una fe. Men­tres­tant, con­si­de­rem exe­cra­ble que un tri­bu­nal con­demni a inha­bi­li­tació una jove pels seus tuits de mal gust, no gaire cosa més que això, és cert, poc afor­tu­nat el tri­bu­nal. “M'han arruïnat la vida”, diu ella, però no és cert, perquè està viva, i ningú la cre­marà, ni la tros­se­jarà per haver dit, pen­sat o escrit. Per haver resat en una església un diu­menge de Rams.

Els cris­ti­ans d'Ori­ent donen tes­ti­moni que el progrés va per bar­ris, i que les nos­tres pre­o­cu­pa­ci­ons també són molt sectàries. La reper­cussió de la mort d'una diri­gent soci­a­lista, con­de­co­ració inclosa, ha omplert dia­ris durant dies, sobre­tot pels que en altres temps la cri­ti­ca­ren i ara la fan símbol de l'uni­o­nisme en temps de tem­pesta. La inter­venció quirúrgica d'un exju­ga­dor del Barça que patí feri­des en l'atemp­tat de Dort­mund ha ultra­pas­sat fins i tot la minis­tra, perquè ja se sap que quan el fut­bol és notícia, la resta és sem­pre secun­dari. I si els atemp­tats es donen en la nos­tra apa­rent­ment blin­dada Europa, l'estu­pe­facció es torna gegan­tina, perquè la mort incom­pren­si­ble ens toca de forma direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la distància física. Un fac­tor humà, com tants, molt rep­tilià.

Cer­ta­ment, com de forma con­tun­dent des­criu l'espe­ci­a­lista en ter­ro­risme Fer­nando Rei­na­res, són els matei­xos musul­mans el prin­ci­pal objecte de desig per als movi­ments giha­dis­tes. Al cap i a la fi, es tracta, com deia el ter­ro­risme etarra a par­tir dels anys noranta, de soci­a­lit­zar el dolor fins al punt de man­te­nir ater­rida la població en gene­ral i fer d'aquesta manera més evi­dent (o apa­rent) la força dels mise­ra­bles. I també aques­tes morts, llu­nya­nes sem­pre, ens pas­sen des­a­per­ce­bu­des, molt més que el cen­te­nar de per­so­nes que es denun­cia empre­so­na­des i tor­tu­ra­des a Txetxènia pel fet de tenir una “ori­en­tació sexual no tra­di­ci­o­nal”. I fins i tot Txetxènia queda lluny!

Però la per­se­cució dels cris­ti­ans a Ori­ent aplega totes les ignomínies, perquè atemp­tant con­tra la vida, ho fa també con­tra la vul­ne­ra­bi­li­tat (els fidels resant), con­tra la lli­ber­tat reli­gi­osa (com si els segles no hagues­sin pas­sat), con­tra les mino­ries iden­ti­fi­ca­bles, símbol de la fe que con­cita tots els odis, la més pro­pera al món desen­vo­lu­pat gràcies a la con­se­cució de la sepa­ració entre poder tem­po­ral i poder espi­ri­tual que tant dolor va pro­vo­car durant segles. A Egipte, a Nigèria (sobre­tot a Nigèria), a l'Àfrica del nord (que tam­poc queda tan lluny!), a la Xina, a l'Índia, el naci­o­na­lisme religiós delata la feblesa de la civi­lit­zació.

Però la pit­jor ignomínia és la nos­tra indi­ferència, el comen­tari recur­rent i frívol sobre pre­o­cu­pa­ci­ons de ter­cera o la fixació amb per­so­nat­ges que fan de la seva bar­ro­e­ria el ciment amb què engan­xem el cul a la butaca. Però arri­barà la Resur­recció.