Gais i còpules a ‘La Riera'

Dar­re­ra­ment el serial sem­bla una mena de pro­pa­ganda soci­a­lit­za­dora de l'homo­se­xu­a­li­tat. Abans de des­a­parèixer en Claudi, l'hete­ro­se­xu­a­li­tat hi era més habi­tual perquè aquest mas­cle alfa –que es diu avui– dis­po­sava d'una rella llos­sada pel ter­ra­prim i el ter­ragràs, pel gua­ret i el mul­ti­con­reu. Ara por­tem prou capítols com per con­cloure que ens eme­ten un cur­set inten­siu des­ti­nat a fami­li­a­rit­zar-nos amb les rela­ci­ons que man­te­nen els gais, les les­bi­a­nes i els/les sinal·lagmàtics. Qui sap, pot­ser està bé que la tele pública ens edu­qui en aquest sen­tit: els que hi ente­nen expli­quen que ningú no és mas­cle ni feme­lla pur, i que un setanta per cent d'homes i de dones ten­dei­xen –uns amb més aplom que d'altres– a sen­tir apetència cap a l'altre sexe; però que un trenta per cent sent el desig –també amb més o menys decisió– cap a per­so­nes amb el seu mateix pubis. Com que les coses que toquen els humans no són mai aritmètiques, posem que entre aquests trenta i setanta hi hagi una franja de per­so­nes sexu­al­ment ape­tents –seguim amb el fil agro­pe­cu­ari– tant de naps com de pomes i tave­lles. Ara mateix, un empre­sari mafiós i una cui­nera han deci­dit de can­viar de mono­cul­tiu engonàlic; una met­gessa està per les noies sense dub­tes; un cam­brer ha llau­rat, ara amb l'empre­sari, ara amb una estu­di­ant model de rela­ti­vi­tat sexual: va començar i va aca­bar de fer de puta amb la mateixa indolència que si hagues pas­sat una tem­po­rada des­pat­xant mon­ge­tes, i ha ento­mat amb tota natu­ra­li­tat que a la seva no-pare­lla li agra­din (també) els homes; ara han matat el per­so­natge, mena d'arte­facte sur­re­a­lista perquè l'actriu parla com si acabés de bai­xar d'allà mateix on en Mane­lic tenia el remat, és a dir de la Terra Alta on tot és pur. O no: l'han con­ce­buda expres­sa­ment perquè del que es tracta és que ens anem fent a la rela­ti­vit­zació abso­luta dels trac­tes sexu­als a base d'endi­nyar-nos una jove­neta supo­sa­da­ment cos­mo­po­lita –ha vis­cut al Japó i no sé on més– encara que faria més per a en/la Pallanga dels Pas­to­rets de Figue­res. La sèrie fa anys que apun­tala una altra pro­posta moral: els per­so­nat­ges copu­len amb certa assiduïtat segons les exigències dels guions (de pas­sada: cada vegada més pobres). I ja és para­digmàtic que els pro­ta­go­nis­tes de la dar­rera nova còpula, quan són inqui­rits ale­gre­ment pels amics i com­panys de feina, inva­ri­a­ble­ment res­po­nen: “Oh, no és res seriós; ens hem de conèixer i (sobre­tot) hem de par­lar...” Bé, res a dir des de tots els punts de vista lle­vat del cos­tu­mista: fins fa poc els copu­la­dors in pec­tore pri­mer es conei­xien, després poc o molt par­la­ven i final­ment copu­la­ven. A La Riera repi­quen que pot anar, o ha d'anar, al revés: l'apo­te­osi química­ment pura és quan una vai­leta queda pre­nyada per un des­co­ne­gut amb qui no havia ni inter­can­viat un mot i es casava, no pas amb ella, l'endemà.