Una festa que va i ve

Avui és 2 de maig. Fa algu­nes dècades era una fes­ti­vi­tat que se cele­brava a tot Espa­nya. Ara només és dia de festa a Madrid i a Àvila, tot i que pel cas que li fan algu­nes tele­vi­si­ons espa­nyo­les sem­bla que encara ho és a tot l'Estat. El fran­quisme va donar una gran volada al Dos de Maig –lla­vors s'escri­via en majúscula– perquè estava molt interes­sat a fer pas­sar la seva sag­nant rebel·lió con­tra la democràcia com si fos una guerra d'inde­pendència dels bons espa­nyols con­tra aquells que volien con­ver­tir la pàtria en una esclava del comu­nisme. El més curiós és que encara hi ha gent que s'ho creu.

El 2 de maig, tal com passa ara, no sem­pre ha estat un dia fes­tiu. No ho va ser, fins i tot, quan va tor­nar Fer­ran VII –avant­pas­sat del rei actual d'Espa­nya–, que devia el tron a la revolta dels ciu­ta­dans. Però és que al rei traïdor –com se'l conei­xia– no li feia gràcia això de cele­brar alda­rulls, encara que li anes­sin a favor, i per això la festa només se cele­brava quan els libe­rals podien reme­nar les cire­res, que tam­poc va ser gaire temps.

La festa no es va ins­ti­tuir fins al reg­nat d'Isa­bel II, i no perquè es tornés una demòcrata de tota la vida, sinó perquè neces­si­tava el suport dels libe­rals, aquells que el seu pare manava afu­se­llar.

Bé, tot això per dir que la festa del Dos de Maig anava i venia, i que molts dels fets que s'expli­quen sobre aque­lla revolta són lle­gen­des. Aquí no hi ha prou espai per expli­car-les. Però ja és curiós que molts dels que dirien que no, que tot el que s'explica és cert i que no hi ha lle­genda que val­gui, són els matei­xos que acu­sen els cata­lans d'inven­tar-nos la nos­tra història.

O sigui, menys donar-nos lliçons de rigor històric i més adme­tre que tots els pobles –tots– fan el mateix amb la seva història: no fal­se­jar-la, però sí dotar-la d'una certa aura èpica.

I al final, saben què? Els cata­lans no neces­si­tem raons històriques per exer­cir la democràcia i el dret a deci­dir. La nos­tra volun­tat sobi­rana deriva del pre­sent i, sobre­tot, del futur que ens volem gua­nyar.