Vota per nosaltres, «please»

Aquest diu­menge, vora 700.000 cata­lans tin­dran el gust de poder votar per allò que moltíssims euro­peus ja fa segles que gau­dei­xen: la lli­ber­tat. El pas­sat dia 4 vaig tenir l'honor de par­ti­ci­par en un acte en un petit poble d'Osona (Santa Eulàlia de Riu­pri­mer) a favor de la par­ti­ci­pació popu­lar en el referèndum. Curi­o­sa­ment, entre d'altres, hi vam par­lar dues per­so­nes que no hi podrem votar. Jo, per no ser empa­dro­nat a Osona (i ni tan sols a Cata­lu­nya). I l'amic Jordi. Aquest dar­rer sí està empa­dro­nat a Santa Eulàlia de Riu­pri­mer, però no hi podrà votar perquè només té tretze anys, tres menys del compte. Mal­grat tot, hi féu un breu i bri­llant dis­curs que té molt a veure amb el que deia més amunt dels euro­peus, és a dir, dels que tenen lli­ber­tats reco­ne­gu­des. «Fa més de 300 anys», digué en Jordi, «ningú no ens va dema­nar si volíem ser espa­nyols i ens van pren­dre les lli­ber­tats. Ara, el 13 de desem­bre del 2009, tenim l'opor­tu­ni­tat de fer el que fa 300 anys no ens van dei­xar fer. I tor­nem a poder deci­dir què volem que sigui Cata­lu­nya. Ara podem començar a can­viar perquè som nosal­tres els qui tenim dret a deci­dir. El pro­per 13 de desem­bre no t'obli­dis de votar, perquè el teu país no t'és indi­fe­rent. Visca el dret a deci­dir!»

La lliçó de l'amic Jordi és fabulós que ens vin­gui en aquest moment. Contrària­ment al que alguns sem­blen saber i assu­mir, Cata­lu­nya sí té una història i uns drets naci­o­nals. Ningú no ens els pot arra­va­tar. Com ens recorda el pro­fes­sor Ter­ri­ca­bras, només nosal­tres podem dir què som i què volem ser. Fent-ho, exer­cim els nos­tres plens drets com a euro­peus que volem ser. Pel que sem­bla, és un mis­satge que algú hau­ria de fer arri­bar a un tal Miguel Ter­rino, secre­tari adjunt del PSC de Bada­lona i, pel que sem­bla, el pro­mo­tor d'un obs­cur mani­fest de les Casas Regi­o­na­les con­tra les con­sul­tes. Cal dir que qui ordeix aquesta mena d'ope­ra­ci­ons con­tra una comu­ni­tat d'aco­lli­ment arrisca molt de ser acu­sat de colo­ni­a­lisme. En tot cas, qui nega el dret a deci­dir als seus pro­pis con­ciu­ta­dans, fa un acte de menys­te­ni­ment envers els qui l'han aco­llit i un flac favor a la democràcia. A més és curiós que declari aquest senyor que les con­sul­tes «cris­pen la soci­e­tat» quan la veri­tat és que l'omplen d'espe­rança. Per cert, no recordo que aquest senyor hagi acu­sat de «cris­pació» els qui posen el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal per sobre del poder legis­la­tiu i polític del país, els qui des­sag­nen el país econòmica­ment, els qui estan des­man­te­llant TV3 al País Valencià o els qui pro­mo­uen la cata­la­nofòbia.

La cam­pa­nya de les con­sul­tes està sent magnífica, amb assistència mas­siva arreu. I això mal­grat el boi­cot dels mit­jans de comu­ni­cació grans i aquells sec­tors polítics que tenen por que el poble es pro­nunciï en lli­ber­tat com ho féu a Arenys de Munt fa dos mesos. Encara recordo l'expressió que duien a la cara els entre­vis­tats per Vilaweb TV la mateixa tarda de la con­sulta. Quina ale­gria, quina satis­facció, quin orgull trans­me­tien per haver pogut posar cadascú el seu gra de sorra per tal que tor­nem a ser un país dels que comp­ten, ple­na­ment res­pec­tat, ni més ni menys que els altres. Recordo espe­ci­al­ment una dona som­ri­ent que deia que havíem de can­viar de marc polític sim­ple­ment perquè allà on som «no ens esti­men». Claríssi­ma­ment és així.